Estava una mica més inquiet que de costum. Es tracta de poder expressar amb claredat els valors espirituals i humanitaris del missioner Lawrence, i només això ja és un repte, però aquesta vegada s’hi afegia un nou ingredient. La Ruta no era concertada, sinó només anunciada al programa de Festa Major d’enguany, i és clar, corria el perill de ser declarada deserta. ¿Qui vol per Festa Major endinsar-se en una història que, per molt propera i interessant que sigui –i aquesta ho és– no deixa de ser considerada per a molts destinada a un sector molt minoritari? Tanmateix, sempre em consola saber que de “bojos” que es deleixen per conèixer històries llargament amagades que han vist la llum, encara en deu quedar algun.
Per por a no quedar-me sol, havia contactat amb uns quants amics, quatre dels quals s’havien apuntat a fer-la. Impediments de darrera hora van provocar que no poguessin venir. Després d’unes hores amb regust de desencís, vaig refer-me tot dient-me a mi mateix: “I què si no ve ningú, jo he de fer la feina encomanada”. Déu, tal com ha fet moltes vegades, m’ha sorprès de nou. Decididament tinc poca fe, o com diu la cançó d’en Lluís Llach: “fe no és somniar, …enterrem la por…”. L’hauré de cantar sovint.
No feia ni cinc minuts que m’esperava al lloc de trobada, quan veig que s’acosta l’Enriqueta. “Bon dia, vinc a fer la Ruta”. Al menys, ja hi ha algú, penso. Al sentir la paraula “màgica”, dues noies que eren assegudes en un banc proper s’acosten i es presenten. Venen de pobles del voltant. No havia passat ni un minut quan cinc persones més del poble s’hi afegeixen. Em disposo a iniciar-la, però veig que se m’han avançat. L’Enriqueta ha començat a explicar-se. La deixo. És la segona vegada, si no vaig errat, que no la començo jo, la primera vegada s’havia programat; ara, però, l’espontaneitat és la que ha pres el protagonisme. M’alegra i esperona veure com cada vegada hi ha més gent que s’interessa per la història local, fent-ho de la mà d’un dels personatges històrics que amb la seva tasca van contribuir a modernitzar i obrir horitzons a la nostra vila. Em refereixo, és clar, a George Lawrence i el seu equip.