República, sí. Però de quina mena?
- 15/10/2019
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
Havia circulat temps enrere per les xarxes, i després d’un temps de silenci ara ha tornat a aparèixer. Es tracta d’una jota murciana. Diu així només començar: “El dia de la Diada, hoy celebra Cataluña, el dia de la Diada, y a to los independientes se los lleve una riada…”. Enfurismats aplaudiments i expressions verbals d’adhesió segueixen la soflama. Està clar que qui desitja la mort d’una gran part de la població catalana que respira llibertat per decidir sobre drets fonamentals democràtics no té cap argument de pes per presentar tal i com mostra la segona estrofa quan per marcar territori en defensa de la unitat territorial espanyola es limita a dir que “España es España entera”.
Ja m’està bé que sigui sencera, però cal definir què és Espanya, i això s’ha de fer amb la participació de tots els pobles que oficialment la integren, i no només comptant amb la opinió imposada d’una part d’aquesta. A més, és evident que no s’hi pot incloure un poble que no se’n considera part, i si a sobre ho diu enfrontant-se a les garrotades i violència indiscriminada de les forces que venen de fora, ja està tot dit. Per acabar-ho d’adobar, la iaia, fent un brindis al sol, legitima el seu manifest i declarat odi emparant-se en la democràcia que, segons ella, li atorga el dret a dir el que li dona la gana. Suposo que se la podria incriminar per delicte d’odi, però no sé com encara m’ho pregunto. Si que arribo a ser il·lús!
Les expressions verbals als whatsapps d’aleshores van ser de tristor i emprenyamenta por l’odi que gasta la iaia contra Catalunya. Després, una gota freda va provocar riuades a la seva terra. Les xarxes van treure de l’oblit aquesta jota i… fillets, amb les expressions d’ara! S’alegraven de la desgràcia a terres murcianes i fins i tot atribuïen a un càstig diví el succeït, fent-los empassar allò amb què havien maleït bona part dels catalans. Vaig recomanar no fer-nos mala sang i fer tortosa, però ca, va continuar apareixen més fel, sang i fetge. Em consola pensar que potser n’hi va haver algun que em va fer cas; i és que em van fer més mal les expressions dels meus, pel fet de ser-ho, que les de la iaia i els que l’aplaudiren. Tanmateix, considero que qui provoca és qui té gran part de culpa.
Això em va fer pensar en el que a vegades ens diem alguns amics. Volem i perseguim per a Catalunya una República nostra. Però una república no és només absència de rei. Hi ha moltes repúbliques al món, els líders de les quals actuen com a reis dèspotes i procuren successors a la seva mida.
La paraula república ve de l’expressió llatina res publica, publica és una derivació de populus (‘poble’). Així que el seu significat es pot definir perfectament com ‘la cosa pública’, ‘allò que és comú’. Com que és de tothom, ha de promoure que cadascú escolti l’altri i el respecti perquè té en si mateixa la qualitat de ser comuna…
Mal anem doncs, si quan s’instauri la República Catalana, reproduïm els mateixos tics antidemocràtics, corruptes, imperialistes i impositors que critiquem i rebutgem dels governs espanyols. Si és així, no la vull aquest república perquè, pel fet de ser la meva, em faria més mal que el regne dels veïns.
Tal i com he insinuat abans, en una bona república, en una república com cal, a més de les característiques etimològiques dites abans, la seva gent ha de tenir tota una sèrie de valors ètics i socials que la facin estimada. Així, en contra del que va dir la iaia rancuniosa, l’odi no és un valor democràtic, ans al contrari. En una cançó que he fet, tibant d’una cantarella popular, i que he titulat “República amb pa, vi i sucre”, l’he subtitulada com a “generosa, alegre, amable”. Així vull que sigui la meva -la nostra- República, i no enverinada, perquè tal i com molt bé diu l’apòstol Joan:“qui odia, viu en tenebres i no sap on va”.
