El repte, avui, per al que això escriu es fer-ho, si pot, atractiu, però sense dir, per raons òbvies, ni el nom de l’organitzador ni el lloc on vam anar ahir una colla de calderins, altrament el que en diem un col·lectiu.
A quarts de vuit del matí els viatgers érem al “Tint”, si bé no tots, quasi tots ben puntuals; alguns es deurien “despistar”, ja que després d’una bona estona d’esperar, vam decidir marxar sense que aquests ens poguessin acompanyar.
La visita es feia a una important factoria alimentària, i el lloc, cap a ponent, on els romans del segle I abans de Crist van fundar aquest poble vetust, al qual van batejar com a Iesso, que res té a veure amb el nostre guix ni amb el castellà “yeso”.
Tot el poble treballa per a la citada factoria: pares, fills, nets i fins i tot la tia; no saben el que es l’atur, ja que aquesta dona feina a 4.000 treballadors directes i 10.000 d’indirectes; de la facturació no en parlo, ja que no m’hi caben els zeros; és tan gran tot allò que per veure-ho tot de cap a peus, apart de destrossar-te’ls, t’hi hauries d’estar fins les tantes.
De la visita turística ensems de les esglésies se’n va encarregar la senyora Blanca, que amablement ens portava per llocs ombrívols i a la vegada emblemàtics, sense precisar prismàtics. A destacar que en aquest poble de 8.000 habitants el 51% es forà, de diverses ètnies, això fa que dia sí, dia també, es facin festes al carrer. Els cultes a les esglésies són tant per a cristians com per a ortodoxos ja que ambdues creences són filles del mateix tronc.
A l’hora de dinar, la festa es va completar en un menjador ben equipat i molt ben organitzat; era fresc i alhora confortable; el tracte, amable; les viandes feien honor a la convidada ja que, com que la firma tracta amb aliments, ens havien de deixar contents.
La tornada a l’autocar va ser digna d’una festa, vam començar amb dolços cants festosos per passar als acudits, que van anar pujant de to i en què es va confirmar que els homes s’emporten la fama però les dones carden la llana…
Al ser un grup heterogeni, no tothom té el mateix geni; va ser una sortida diríem que afortunada, amb bon humor i gustosa com ho va ser (eh, nois?) la mateixa cansalada; així, doncs, i a l’espera d’un altra trobada, m’acomiado de tots amb una forta encaixada.
