La presó preventiva comporta una indefensió flagrant, i el tribunal que està jutjant ha vetat el testimoni d’experts internacionals i premis Nobel de la Pau. Però totes aquestes injustícies ens enforteixen encara més les conviccions. Desemmascararem la connivència dels poders de l’estat amb els hereus del franquisme. VOX, Fiscalia i advocacia de l’Estat van de bracet contra l’exercici de drets fonamentals, i això converteix el judici i les condemnes en una oportunitat excepcional cap a la República. La mobilització permanentesdevé del tot imprescindible.
Els presos polítics no son la proclamació de cap derrota, i davant d’aquells qui branden plens de por la bandera de la repressió, cap odi ni rancor, al contrari. Ells criden perquè estan plens de por, però mai no podran silenciar les ganes de diàleg. És important que no ens deixem ningú pel camí, que tots els demòcrates de l’Estat, d’Europa i del món sencer també se sentin interpel·lats.
La nostra prioritat no és sortir de la presó, sinó la resolució del conflicte polític. Amb una ciutadania apoderada com l’1 d’octubre de 2017, estic convençut que aquesta societat serà allò que decideixi ser. Seguim el mestratge de persones excepcionals com Luther King, Gandhi, Rosa Parks, Thoreau, Hannah Arendt o el mateix Xirinacs, que en circumstàncies molt més adverses que les nostres van decidir no renunciar a perseguir els seus somnis.
Pels mesos que vindran, més generositat, empatia i sentit d’Estat que mai. Recobrem-nos en la nostra unitat i conjurem-nos en què, mentre l’Estat no doni resposta a aquest 80% de la societat catalana que vol resoldre el conflicte polític votant, estem obligats a exercir la desobediència civil tants cops com faci falta.
(Fragment de la carta escrita per Jordi Cuixart el 10 de febrer de 2019 des de la presó de Soto del Real)
