Se l’esperava al 2017, però s’ha endarrerit un parell anys. Mig món el tenia i no els va costar gens emetre’l. Com s’acostuma a fer tard en moltes coses pel llast inquisitorial que encara ronda a l’ambient, quan per fi, l’evidència fa acceptar el fet; es vol, però dol. Anava a dir que, tanmateix, l’espera ha pagat la pena; però no, ja que de dos, n’han fet un. Les efemèrides haurien d’haver estat dues: d’una banda, el 500 aniversari de la Reforma protestant; i de l’altra, el 450 de la publicació de la “Biblia del oso”, anomenada així per la il·lustració de la portada. Qui sap si el retard en l’emissió és una argúcia per tal de que no hi figurés Luter, “la bèstia negra”. Per acabar-ho d’adobar, si el volia, m’havia de desplaçar a Barcelona. Sort de les amistats.
Hi ha l’errada consideració d’incloure les esglésies evangèliques dins el sac de les que conformen la Reforma protestant. Però no en són filles ni històricament ni doctrinal. Molt abans que Luter iniciés el seu camí reformat, ja hi havia moviments clarament evangèlics que retornaven a les arrels doctrinals, morals i vivencials de l’església del Nou Testament; uns es conformaven a reformar, per exemple, els franciscans; i en general, les ordres mendicants. Altres, rupturistes, com els valdesos. Així, quan el monjo alemany, blasmat i vilipendiat fins fa ben poc per la religió catòlico-romana, va iniciar la reforma a l’aprofundir en l’estudi de la Bíblia, ja hi havia, arreu i des dels temps de l’emperador Constantí, grups de cristians que vivien al marge de la religió oficial.
Pel que fa a la doctrina, també hi ha diferències entre les esglésies evangèliques i les reformades. Aquelles, per citar-ne una, no accepten cap sagrament, contràriament a les reformades, que en tenen dos: el baptisme i l’eucaristia. I no cal dir-ho, amb la catòlico-romana. La diferència bàsica que generen les altres rau en el fet que les evangèliques només i únicament accepten com a font de doctrina, fe i conducta, la Bíblia.
Tanmateix, recorden amb alegria la Reforma pels apreciables avenços que suposava, tant en l’ordre espiritual com en el social i polític. Si no s’hagués avortat a sang i a foc en els diferents regnes hispànics el nou moviment religiós, no s’haguessin patit cinc segles d’endarreriment en tots els ordres.
Esglésies evangèliques, recolzades per entitats filatèliques i ajuntaments, són les que fa temps que van demanar que s’edités un segell commemoratiu sobre la Reforma. Davant l’absurda argumentació a la negativa de la Direcció General de Correus, es va insistir, i al tardar en rectificar, s’ha topat amb el 450 aniversari de la publicació de la primera Bíblia en llengua castellana, traduïda dels textos hebreus i grecs. És obra de Casiodoro de Reina, un dels monjos del monestir de San Isidoro del Campo a Santiponce (Sevilla) que, juntament amb altres companys seus adherits a la Reforma i perseguits per la Inquisició, va veure’s forçat a fugir a Suïssa, on en va fer la traducció, amb una tirada de 2.600 exemplars, dels que n’han sobreviscut 32. La resta ha sigut pastura de les flames inquisitorials. Actualment, però, es distribueixen al món cada any més d’un milió de les diferents revisions posteriors de la traducció de Casiodoro de Reina, que la prenen com a punt de referència.
Durant segles, religiosos i civils amb l’autoimposada etiqueta de vertaders cristians, s’han esmerçat en prohibir-la, perseguir-la i cremar-la sense èxit, i és que el mateix Jesucrist és qui l’avala (Lluc 21:33)
