La memòria del just
- 08/01/2019
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
“Y que á su cadáver se habrá de dár sepultura en el cementerio desidente de esta poblacion” (sic). Així consta a l’acta de defunció de George Lawrence, ocurreguda el 9 de gener de 1894, ara fa 125 anys. Havia de quedar clar, no s’havia de produir cap “error”. La dissidència, vigilada en vida, havia de ser enterrada a banda de la gent considerada “normal”. S’havia de visualitzar què els passava als qui no combregaven amb l’ordre establert. Durant la seva existència havien de ser denigrats, per després aconseguir que s’ignoressin fins arribar a perdre-se’n la memòria. Com que ara ja no se’ls podia jutjar ni enviar a la foguera, alguna cosa s’havia de fer per mostrar el rebuig oficial.
A més, el seguici per dur les despulles al “corraló dels criminals” no es permetia que passés per “la carretera”, sino pels camins que vorejaven Caldes, en silenci i sense cap tipus de cant ni gesticulació, tal i com ordenava la Constitució borbònica del 1876, vigent fins al 1931, que en el seu article 11è deia: “No se permitirán […] otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado”, i deixava ben clar, prèviament, que es tractava de la catòlico-romana. He volgut precisar que el rebuig era oficial perquè el social i veïnal, en aquests casos, era ben diferent, i a Caldes passava el mateix que arreu. La gent senzilla que havia rebut el benefici de la bonhomia del missioner i el seu equip no entenia tota aquella esquira contra Don Jorge, “l’estimat professor” (així se l’anomenava). No en va, al seu enterrament hi va assistir prop del 30% de la població, segurament desafiant les pressions dels estaments religiosos, polítics i econòmics del moment. Un bon amic, amant dels càlculs comparatius matemàtics, en assistir a la ruta que recorda el llegat del missioner, em va fer notar que en relació al nombre de cases que hi havia a Caldes, més d’un membre per llar hi hauria assistit. Fent cerca, vaig trobar que es tractaria d’1’3. Bravo pels calderins i calderines!
Havia nascut el 1830 a Monmouth (Gal·les), i com altres missioners i missioneres de l’època van sentir la crida de Déu per jugar-se-la en un inhòspit i decadent país. Tenien l’afany que l’aurora de l’Evangeli deixés enrera l’obscurantisme en el que per segles, l’espúria Inquisició (de santa, res de res) comptava en el seu haver. A més de tota una rècula d’assassinats, la gent va quedar sumida en la més gran de les pors, producte de la ignorància i la mentida convenientment camuflades i malèvolament disfressades pel poder religiós i polític.
En els 30 anys de missió, que va portar a terme amb l’ajut desinteressat de cristians de fora, va recórrer la geografia hispànica amb el seu carro bíblic predicant i posant la Paraula de Déu a l’abast de tothom, fundant un grapat d’escoles i un hospital, i iniciant dues comunitats evangèliques, a més d’alimentar els qui la passaven magra. Tot això, que per si mateix ja porta prou feina, es veia dificultat per l’enveja, els entrebancs burocràtics i la fustigació dels poders fàctics, que no volien que la llibertat i l’Evangeli acabessin amb la ignorància i el pensament únic.
Pensaven els seus detractors que la consideració de dissident el deixaria sumit en l’oblit per sempre més, però Déu s’ha sortit amb la seva, i com molt bé diu la seva Paraula: “La memòria del just serà beneïda”.