Art efímer

> Joaquim Campistron

Digui’s d’aquella expressió artística concebuda sota el concepte de fugacitat temporal i que no té persistència en el temps. En són exemples: falles, catifes florals, pirotècnia, escultures a la platja, a la neu… Ara, es pot afegir a la llista la plantada de creus grogues.
Un llumí encès amb recança, una escombra, una metxa, una onada, un augment de temperatura, són els diversos causants del final d’aquelles expressions artístiques. L’odi és qui se n’ocupa, del de les creus grogues.
“Así os muriérais”, va dir una dona des de la finestreta del cotxe mentre veia la gent col·locant amb alegria creus grogues al pla de davant de La Llana. Absurd i inútil malefici, perquè no cal que ho desitgi. Ens arribarà a tots, l’hora. A ella també. I per això, ni maleir ni clavar creus a terra hi ajuden. Tanmateix, hi ha una diferència, una notable diferència: els uns arribarem al final del camí d’aquesta existència havent lluitat per construir, independentment del resultat obtingut. Els altres moriran d’amargor i per l’efecte del cuc corcador de l’enveja. Les seves mans estaran buides, mentre la seva ànima estarà carregadíssima i encorvada pel pes de la maldat. Tan de bo pogués fer alguna cosa per ells. Se me n’acut una, però hi ha una condició: hi han d’estar d’acord. És senzilla, senzillíssima. Se’n diu “fer un cafè”. Si pot ser llarg, millor.
Un altre va dir: “Sois unos payasos”. Es creia que insultava. Il·lús, si ens ho vam prendre com un elogi, si és que es tracta d’una de les professions més nobles i beneficioses que hi ha. Encara recordo com de balsàmica va ser la contribució de Pallassos Sense Fronteres als camps de refugiats sahrauís, amb qui vaig coincidir en un dels meus viatges a la zona. Un altre va exclamar: “¡Viva Essspaña!”. La resposta, mentre s’anava per feina, va ser: “Doncs queda-te-la, que nosaltres ja tenim el nostre país”.
Abans, a l’inici de la marxa, uns que estaven asseguts en un bar davant de la xurreria van dir: “Mira, ahí van los adoctrinados”. Cert, adoctrinats, però pels mateixos acusadors. No en va, tot allò que és entrat amb calçador, tot allò que obliga a combregar amb rodes de molí, produeix l’efecte contrari. És el fruit del “seu” adoctrinament. Tot això, alternant-se –menys mal– amb expressions d’ànim, aplaudiments i tocades de clàxon al so d’eslògans reivindicatius per altres que passaven per allà.
Poques hores després, una dona del poble veí, amb cara de pocs amics, posat altiu i amb total impunitat, es va dedicar a treure les creus. Un voluntariós equip les va tornar a col·locar. Però, una altra vegada, fora, i novament col·locades per uns espontanis. Posar i treure, treure i posar.
Ràbia senten alguns davant el que és diferent. En lloc de preguntar, es dediquen a imposar i fer por. Tan tancats en el seu modus de vida i folklore, i en el seu escàs, insípid i fins i tot fals argumentari, no els permet veure que hi ha altres mons i opcions artístiques i culturals. Del fet de respectar-los, encara que no s’entenguin, se’n diu llibertat. Ells, esclavitzats pel seu modus vivendi, no poden entendre que n’hi hagi d’altres. Ah, si de bon rotllo s’avinguessin a asseure’s a fer un cafè per tal de fer petar la xerrada…, però volen? Em sembla que no. Tenen por a ser convençuts perquè respectin la manera de pensar d’altres. Maleït esperit inquisidor!
Si som capaços de reposar, pacíficament i amb paciència, el que ells s’emperren que sigui efímer tot acompanyant-ho de denúncia, es convertirà en durador, arribarà el somni desitjat, i quedaran amb un pam de nas. Es tracta de convertir l’art efímer –-per imposició– en llibertat per sempre.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss