Alguna cosa positiva ha de reportar l’insomni. Ara, quan el que de tant en tant us “machaca” amb els seus escrits, com que es troba una mica “pachucho”, li dona malauradament per gaudir-ne, de l’insomni, em refereixo, i aprofita per, cosa rara, escriure:
Em ve a la memòria un pensament de l’Anna Frank: “els que no escriuen no saben que bonic que és escriure… A més de marit i fills, necessito una altra cosa a què dedicar-me” (com sabeu, va morir de tifus als quinze anys).
Torno al títol: l’Albert Einstein (una pedra), si bé li escauria més Erstestein (primera pedra). En definitiva, a la teoria de la relativitat d’Albert Einstein, no sé per què, hi trobo certa similitud amb aquests dos conceptes. Per il·lustrar el que vull significar permeteu-me que us expliqui una anècdota que vaig viure en primera persona als anys 60 amb un parent llunyà de la província de Burgos (es diu que els morts no ho són del tot fins que ningú no els recorda); aquesta, doncs, podria ser la meva petita contribució perquè aquest parent segueixi viu en el record dels seus.
– El temps passa molt de pressa = subjectiu.
– Al ritme que vivim, “sembla que el temps passi molt de pressa” = quelcom més objectiu.
Potser les definicions siguin fetes des d’un punt de vista molt simplista pel que expliquen aquestes frases, però ambdues entroncarien d’alguna manera (penso) amb aquesta relativitat.
“No t’enrotllis més, si et plau, i explica l’anècdota que més amunt apuntaves, home!”. “Val, val”. Aquell parent, per sobrenom “tio Xile” (ningú sap el perquè), era un caçador, pescador?, de granotes, les anques de les quals venia als restaurants de la zona (en negre i sense IVA, per descomptat). Un bon dia, aquest home, el seu fill llavors de set o vuit anys i dos urbanites (un meu cosí i el sotasignat), l’acompanyem als afores, a tocar del riu; un cop allà li preguntem per l’hora que tornaria per anar al poble a dinar; amb cara de no comprendre res (no coneixia pas un estri com el rellotge) ens contesta: “pos… pos… pos… pos… (equivalent al pues i repetit perquè abans no començava les frases, s’havia de dar ‘corda’ per amagar el seu tartamudeig), “pos… pos… cuando esté lleno el talego”.
Acabo: vam arribar al poble a mitja tarda però tant la meva dona com la resta de familiars romanien ben tranquils esperant-nos ja que els vilatans els havien posat ja en antecedents que anant amb aquell “personatge”, l’hora d’arribada era totalment imprevisible.
No sé si he estat capaç de reflectir el que desitjava amb aquest garbuix de temes; de ben segur que els lectors, a hores d’ara, més intel·ligents que aquest que periòdicament els emprenya, ja saben el que vull dir; si no és així, al menys els hauré entretingut una estona.
Apa, espero que hagueu gaudit d’una bona Pasqua.
