Entrevista a Marisol Galdón

24/04/2018
0 comments
Jordi Rius
Categoria: Cultura
0

Aquest Sant Jordi, l’autora calderina ha presentat la seva segona novel·la, ‘Psicoputa’ (Ediciones Oblicuas)

Tot i que viu a La Alcarria (Guadalajara) encara recorda els primers certàmens literaris que va guanyar al Manolo Hugué i la seva joventut pels carrers de Caldes. Aquesta periodista, de 55 anys, ha treballat a la ràdio, la televisió, ha fet cinema, ha cantat i ara, des de fa deus anys, escriu.

· La teva primera novel·la, ‘Mátame’, era com una mena de ‘thriller’. Com definiries ‘Psicoputa’?
Mátame era un thriller psicològic, una novel·la molt masculina perquè els personatges que portaven el pes de la trama eren homes i les dones eren personatges col·laterals. En canvi, Psicoputa és tot el contrari. És una novel·la eminentment femenina, les qui porten la veu cantant són les dones i els homes són personatges col·laterals. És una novel·la on m’he entretingut molt perquè és molt directa. No he volgut escriure-la amb l’estil formal del típic narrador que ho explica tot en tercera persona, sinó que he deixat que els personatges parlin directament al lector. Cada capítol és a càrrec dels personatges, que són sis en total. I quan parla la psicoputa, de la seva boca en surten tota mena de paraulotes, és una dona molt sexual, juga molt amb el sexe. De fet, li agraden les dones, però com que és una dona molt exuberant, sap el desig que desperta en els homes. Juga amb això per acostar-se a les seves víctimes i carregar-se-les.

· Què et venia de gust explicar?
La psicoputa és una criatura realment malèvola i és una dona pertorbada. Però ha estat una nena, ha tingut uns pares, un entorn i unes persones que la cuidaven. No és que se li hagi anat l’olla de cop i sigui dolenta, sinó que hi ha un background d’aquest personatge perquè el lector vagi contextualitzant el personatge.

· Ho has fet expressament, que el segon llibre sigui una novel·la eminentment femenina?
És absolutament involuntari. Quan em poso a escriure, no sé què passarà. És a dir, faig una immersió profunda mentre escric i deixo que els personatges em condueixin. Hi ha personatges que es fan grans i jo no els havia vist venir i d’altres que es queden en una dimensió més discreta. És com un trànsit, el que jo genero quan escric. Em proporciona un gran plaer perquè m’ho passo molt bé. Hi ha escriptors que s’ho programen moltíssim. A mi això no em diverteix en absolut. La psicoputa és tremenda i hi haurà lectors que s’escandalitzaran moltíssim.

“Faig una immersió profunda mentre escric i deixo que els personatges em condueixin”

· Has fet ràdio, televisió… Ara vols aprofundir en el vessant més literari?
A mi m’agrada molt escriure. De fet, sempre he escrit però no d’una manera tan sistemàtica com ho vaig començar a fer fa uns 10 anys. Al Manolo Hugué, per exemple, recordo que vaig guanyar un premi literari. A casa tinc calaixos plens de llibretes amb escrits meus. Per això, també vaig començar a escriure el meu blog “Cruces de bohemia”.

· Com està actualment el món dels mitjans?
Estic molt decebuda del món mediàtic. L’evolució que ha patit el món mediàtic no m’interessa tres pebrots, parlant clar. El meu camp, que és la cultura, n’està totalment fora. En aquests moments, l’únic que es fa són fórmules Sálvame aplicades a l’esport o a la política. Tothom s’escridassa, estem vivint una època molt canalla, molt partidista, molt grollera. Tothom està crispat. El món mediàtic és un reflex d’això i és d’una vulgaritat total. L’única feina mediàtica que he trobat en els darrers anys és de contertuliana, que és una cosa que m’esgota, em cansa i no em motiva gens.
· On vius ara, La Alcarria, és una mena de retir creatiu?
El que m’agrada és el camp. La gent s’imagina que sempre estic amb una marxa amunt i avall. Però en realitat soc molt tranquil·la i, com que per dins soc molt efervescent, necessito que el meu entorn sigui reposat i tranquil. Això em vitamina l’esperit per escriure.

· Tens contacte encara amb Caldes?
Fa molt de temps que no hi vaig. Tinc contacte amb algunes persones de la meva família. Els meus pares van venir a Guadalajara per ser a prop meu. De moment, no tinc previst anar-hi. Però com et pots imaginar, Caldes és al meu cor. L’època calderina va ser una època totalment feliç. Em sentia totalment recolzada amb les coses que fèiem al teatre, a Ràdio Caldes, amb la gent de Nacionalistes d’Esquerra. La paraula esperança estava escrita en el nostre futur i hi havia moltes ganes de fer coses.