El diumenge 8 d’octubre, en plena Festa Major, varem anar al Casino a veure l’obra que dona nom a aquest escrit.
M’agradaria explicar la impressió que em va fer el veure per enèsima vegada aquesta obra clàssica del teatre català:
Si l’acció d’aquesta obra, en lloc de transcorre en un ambient intimista i circumscrit a un llogaret pagesívol, ho hagués estat en un lloc prominent de la societat, al meu entendre, res tindria que envejar als grans drames del teatre occidental.
Després de donar les gracies als eterns oblidats; tramoies, tècnics de so i llum, etc. I a tots als que no veiem prou gràcies als quals els actors poden actuar, passo a descriure la feina d’aquests darrers amb tota la modèstia de qui no es crític i sempre s’embolica: L’elenc secundari va restar a l’alçada del papers protagonistes i dins d’aquests, na Marta (Rosabel Campistron) en Manelic (Ferran Devesa) i en Sebastià (Jordi Gravi), superbs. Aquests actors (per mi) et feien escoltar els silencis del text, mentre amb la seva mímica expressaven el seu estat d’ànim, aconseguint un silenci absolut al pati de butaques.
Com no podia ser d’altra manera, al final varen arrencar uns llargs i forts aplaudiments d’un públic que es va rendir al espectacle.
