Aquests dies es compleixen 48 anys dels fets de Stonewall, tret de sortida de la lluita organitzada pels drets de les persones LGTBIQ i símbol de la resistència i la llibertat. Arreu del món es celebren actes culturals, esportius i lúdics que es combinen per convertir-se en una explosió de visibilitat que anomenem “orgull Gay” o “Gay power”. En els darrers anys s’ha posat molt en dubte si calia realment seguir lluitant pels drets de les persones LGTBIQ pels avanços ja aconseguits, però si mirem una mica més enllà podem veure les polítiques que executa Putin o els camps de concentració d’homosexuals a Txetxenia o sense anar més lluny, els casos de bullying i agressions que vivim a casa nostra a membres del col·lectiu. D’això se’n diu desigualtat i discriminació i la militància i l’ activisme LGTBIQ ha de continuar mentre no s’assoleixi la plena llibertat de drets entre les persones i aquests drets han d’estar reflectits i garantits en tots els àmbits de la societat, des de les institucions fins a les escoles.
Les escoles de Catalunya en general estan molt lluny de ser escoles segures i inclusives de la diversitat familiar i afectiva. Els centres educatius segueixen sense adequar els formularis i documents a la diversitat familiar. De manera que les famílies homoparentals segueixen sense veure reflectit el seu model familiar, amb el perjudici conseqüent per llurs infants que senten com si la seva família fos de segona. La societat segueix anclada en el model heterocèntric i binari format per mare i pare i manca molt suport institucional a la igualtat i la no-discriminació. Les mares no gestants continuem omplint el document de baixa per “paternitat” quan tenim un fill. O sigui que la propera vegada que algú es pregunti si cal seguir visibilitzant el moviment LGTBIQ estaria bé que recordés les paraules d’ Anthony Venn- Brown: “En comptes de preguntar-te perquè no existeix un orgull heterosexual agraeix que no el necessitis”.
