En una simple recerca d’un autor a la biblioteca personal, m’adono que descobreixo un llibre de l’Albert Camus anomenat: El revés i el dret. Adquirit en una llibreria anomenada Crisol de Barcelona a l’any mil nou-cents noranta-set. A la pàgina vint-i-u, aquest autor fa al·lusió a l’art i la creativitat. Camp aquest últim, on assenyalava; que tot es dona de manera simultània o no es dona: no hi ha llums sense flames.
I com a referència això, posava a l’autor Stendhal quan va exclamar un dia: però la meva ànima pateix si no crema. Per altra banda, en el llibre el Diccionari de Mark Twain reflexionava respecte a les paraules; que són tan sols foc pintat, una mirada és el foc mateix. I deia, també, sobre el poder de la paraula perfecta; que il·lumina la senda del lector i la torna simple. A la pàgina quinze, A. Camus confessava que a la seva joventut se sentia un aprenent. Així mateix, explicava el seu procés d’escriptura i la concepció a l’hora de dur-la a terme. Deia que el seu cas, que en un segon es revelava el tema i de com s’articulava l’obra que se li dibuixava davant de la sensibilitat sobtada i clarivident. Amb aquesta manifestació, l’autor es delitava en el moment en què la imaginació es confonien amb la intel·ligència.
Aquests instants, prosseguia l’autor, que passen talment com venen i que és a llavors, quan queda l’execució d’una llarga i penosa tasca. D’ambdós autors, doncs, m’adono que ressalten el fet, que les paraules i segons com es presentin, es poden dibuixar i pintar. Però és per obtenir aquesta vaga percepció d’aquests pensaments, només cal anar a obrir les pàgines d’un llibre; fet sempre, molt subjectiu i personal i tant com emmagatzemar-lo en el seu lloc apropiat i en una biblioteca. Per això, quan M. Twain deia l’any 1894, que els llibres són els esperits alliberats dels homes, no es distanciava d’allò que dècades més tard, pensava també en J.L. Borges en el fet; que un llibre és l’extenció de la memòria i de la imaginació. Depèn de la lectura triada, ens reportarà una mirada lúcida i una perspectiva que ens descobreix altres horitzons: tant veritables i reals com ficticis i imaginaris; sempre resseguiran la senda que ens conduirà cap a la drecera per al retorn en el punt de partida inicial d’un assaig o d’un argument i on les paraules s’esdevenen l’espill de la matèria primera per crear.
