*En escriure aquest poema, em vaig inspirar amb un fet real.
Assegut sobre una pedra,
l’avi està contemplant
el paratge on passegen
amb el seu gran company.
El “Xalint” és un bon gos,
molt obedient del seu amo,
sempre van junts tots dos
caminant xino-xano.
Mirant l’avi al seu gos,
amb els ulls tristos pensa
uns records dolços de jovenesa,
passen els anys i ve la vellesa.
Sempre van de passeig ,
el “Xalint”, més endavant,
girant el cap de tant en tant,
per veure l’avi si segueix.
Adonant-se l’avi,
que el seu company l’està esperant,
amb veu ronca i melosa,
li diu: tira, tira “Xalint”
que jo, ja vaig venint.
Molt seriós, que fent broma,
pensa amb el poeta famós
que deia amb molta cordura:
«Quant més conec jo l’home,
molt més estimo el meu gos».
El “Xalint”, no entén de covardia,
i és l’avi el seu gran amic,
té molt coratge i valentia
per defensar-lo d’enemic.
El matí d’un mal dia
pel camí els dos passejant,
se sentí el soroll d’un cotxe
i el “Xalint”, estirat xisclant
L’avi desesperat
s’agenollà al seu costat,
i sense un trist lament
la bèstia ha finat.
La tristor, invalida l’avi,
cada dia està pitjor,
amb records del seu company
del seu amic millor.
Aixecant la vista a l’aire
clamant ajut a Déu,
des de sobre el seu llit,
amb els ulls plens de llàgrimes
es troba molt atordit.
I amb veu trèmula diu:
vés mirant endarrere
no et preocupis “Xalint”,
espera’m una mica
que jo també vaig venint.