A l’edat mitjana s’escrivien dietaris navegant en vaixell. De la mateixa manera que en el present, es descriuen les turbulències quan es viatja amb avió. Les frases s’esdevenen cabdals a l’hora d’abocar-les a mà en un paper des de la intimitat. En el seu dietari “El quadern gris”, l’escriptor Josep Pla comentava de l’expressió de la intimitat; clara, coherent, intel·ligible. Tanmateix, desglossaria la reflexió atribuïda a l’escriptora Margueritte Yourcenar i la qual, exposava les tres línies sinuoses de la vida d’una persona i que s’allarguen fins a l’infinit; la persona que ha cregut ser, la que ha volgut ser i la que va ser. Atribuiria des d’aquesta imminent profunditat filosòfica, la relació que pren la vida a partir de la intimitat d’un dietari. I és a l’hora de comentar fragments vitals, és quan es van garbellant les minúcies d’instants significatius que, farcits d’alegria de tristor i d’esplendor dilaten un memorial. Existeixen els moments de sensació d’insignificança, com així, ho considerava el pintor abstracta Francis Bacon de la vida. Era malgrat això, aquest últim, creia que les persones podrien esdevenir extraordinàries. En aquesta frase, seria possible d’ensopegar amb les zones emocionals neutres i que també formarien part de l’argumentari usual, a fi, d’expressar en una llibreta amb cobertes grises com la que va fer servir a la seva joventut en J. Pla. De la certesa, doncs, que el temps passa i que la percepció il·limitada de la vida, és un fet, que a voltes, s’apaivagaria conreant la idea imaginària, especulativa i futurible; d’anomenar en un dietari allò que una persona creu ser, la que ja voldria ser i la que va ser. Amb aquesta pràctica, es donaria joc a la ficció sempre tan present en els ressorts literaris. I talment, de convertir les lletres en una mena de magnetisme. Així mateix, ho anomenava el novel·lista Honoré de Balzac, quan comparava les trompetes amb les paraules que atrauen en el públic; la bellesa, la glòria i la poesia tenen el sortilegi deia, que encenen els esperits. Un full en blanc seria, doncs, un punt de partida que desafiaría un pensament que está en la part del tot.
