A l’inici de l’escolta d’una cançó, se m’esplaien diverses i sensitives emocions. És al voltant d’una composició de la mítica artista polifacètica i cantant Violeta Parra i la qual, va titular: “Gracias a la vida.” La lletra és un sentit homenatge al·legòric amb del fet de viure.
Des de l’intimidat, interpreto que va brodar el seu recorregut vital, talment com si elaborés un dels tapissos que li van exposar en el Museu del Louvre a París. Així, la força i valor de la melodia, s’entrellaça amb una fonda descripció d’un temps resistent a l’oblit com un tapís. I ho és de rere fons, d’un decàleg vivencial de pensaments modelats des d’una claraboia i on sembla albirar un celatge lluminós d’estrelles que, teixit d’una felicitat incommensurable d’instants gaudits amb la mirada de l’enamorament; va resseguir i dibuixar amb un reguitzell de recordatoris des d’una profunda reverència a la mare i els sons sensibles que emet i percebia de la natura i d’on li sorgien les lletres i les paraules. I també, d’uns indrets paisatgístics, camins i dreceres explorades i ciutats recorregudes a peu.
Amb l’atenció de l’ínfim detall de les coses de la quotidianitat, manté un diàleg creixent i agraït per l’aprenentatge copsat en el llarg del temps. I és en aquest fi matís, quan ascendeix un poemari intencionat que es vol diluir en un cant coral.
I és això, el que m’interpel·la i pren força el sentit conscient de la vitalitat en què Violeta Parra, va saber descabdellar amb l’eloqüent composició, com si es tractés d’una de les diverses llanes acolorides i les quals, utilitzava per crear tapissos i encomanar així, un clam majestuós: gràcies a la vida! Així, em remeto i des d’aquesta humil celebració, que de bon principi, em transfereix aquesta cançó que es manté amb la fina línia fronterera que es balanceja entre el fet d’agrair i el comiat. Tot i això, es perpetua la ressonància d’un verdader himne vital, que batega en el cor en cada escolta.
