Carles Marzo

Carles Marzo, el llegat d’una llegenda de LEB Plata

El base calderí és el jugador històric amb més minuts i més assistències de la història de la categoria

IMATGE | Carles Marzo en un partit d’aquesta temporada amb el CB Mollet, on ha posat punt final a la seva carrerara. > CEDIDA 

 

Lluny dels focus més mediàtics de l’NBA o l’ACB existeix un bàsquet de qualitat amb menys parafernàlia, però que acaba enganxant a molts dels que s’apropen. Són les categories inferiors, LEB Or, LEB Plata, EBA i Copa Catalunya. Aquí es poden veure a grans jugadors que lluny de la fama, piquen pedra cada cap de setmana pel seu equip. És el cas del Carles Marzo, un calderí de 31 anys i 1,90 m que juga de base al CB Mollet des de fa dues temporades. Sorgit del planter del FC Barcelona, ha voltat per tota Espanya, passant per LEB Or amb el Peñas Huesca i per Plata amb diversos equips. Un total d’onze clubs que han gaudit de l’experiència del millor assistent de la història de LEB Plata amb 1.109 assistències en 10 anys. També el que més minuts ha jugat. El passat abril va recollir el guardó de la mà de Carlos Nuez, representant de la Federació Espanyola de Bàsquet, just abans de posar punt final a la seva trajectòria a les pistes.

 

– Rècord històric de 1.109 assistències en LEB Plata. Es diu aviat.
Doncs ha estat ràpid i no he sigut gaire conscient del rècord, ja que van avisar-me un mes després d’haver-lo trencat. S’han ajuntat molts factors, he jugat molts partits en aquesta categoria i en molts equips a LEB Plata. És una lliga que conec bé i estic molt content d’haver-lo rebut, perquè les assistències marquen molt el meu estil de joc.

–  Registres com aquests en una lliga com LEB Plata són difícils d’aconseguir degut a la falta de continuïtat d’equips i jugadors.
Són difícils perquè hi ha molts moviments d’equip. La meva carrera a Plata així ho marca i he jugat a molts conjunts i gairebé cada any he canviat, excepte els dos anys a El Prat i a Mollet. És una lliga amb molts canvis, on és difícil no tenir lesions i ascendir o descendir. La continuïtat ha estat la clau i el sentir-me molt important en els llocs on he jugat, així com que et respectin les lesions. Tenir una carrera gairebé sencera en la mateixa categoria ha estat la clau per aconseguir-ho.

 

“La continuïtat ha estat la clau i el sentir-me molt important en els llocs on he jugat, així com que et respectin les lesions”

Carles Marzo

 

–  Quin és el secret per a mantenir-se a LEB durant tants anys?
Estar en equips competitius i ser molt competitiu cada temporada a nivell personal i, com dic, que et respectin les lesions. N’he tingut molt poques i totes curtes i amb bona recuperació. L’aspecte físic i psicològic és molt important, perquè mantenir el nivell de pressió tants anys d’aquesta categoria costa i tornar cada estiu també. Tenir bons projectes i saber que podràs donar el que t’exigeixen és molt important.

– Aquesta temporada, a més, has estat una peça clau en el CB Mollet.
No he estat el jugador que més minuts ha jugat de l’equip, però també he batut el rècord històric de minuts jugats en la categoria. El de minuts tampoc tenia ni idea, ja que el vaig batre amb menys partits jugats que l’anterior jugador que el tenia. És degut al que sempre he tingut un paper protagonista i al Mollet també ho he estat, ja que els entrenadors sempre m’han donat la confiança.

–  Tot i això, no heu pogut salvar la temporada.
Potser és l’única part negativa que veig de la meva carrera, pel fet que és el primer descens que he viscut. Ja érem conscients des del principi que érem un equip de mitja taula i les coses mai surten com volem. No crec que tinguéssim equip per baixar, però per, entre d’altres, lesions de jugadors clau, no hem pogut estar a l’altura. Tot i competir bé en molts partits. La lliga és molt exigent i tots els equips et poden guanyar. És una llàstima pel club i l’equip.

–  La LEB Plata és molt exigent només s’ha de veure els equips que hi ha al vostre grup, com El Prat, Cornellà, Peñas Huesca, L’Hospitalet, etc. Molt nivell pel poc ressò que se’n fa de la categoria.
És cert que en els últims anys el nivell està pujant, però anteriorment havia baixat. Cada vegada s’inverteix menys en els equips, on no hi ha gaires professionals. En el meu, excepte alguns estrangers, la resta treballem i no hi ha professionals dedicats. En els meus inicis no era així. Amb pitjors sous i falta de dedicació completa, el nivell baixa. La inversió és vital i enganxa molt a l’afició. Són molts factors. Tot i això, hi ha molt bons jugadors joves que poden arribar a ACB.

–  Ets un rodamon i has conegut moltes realitats del bàsquet. Què t’has trobat en el teu viatge pels 11 equips on has jugat?
He pogut jugar en molts equips i viure en moltes ciutats, recollint moltes anècdotes. Alacant o Pamplona són ciutats amb molta vida, però també he tingut anys molt tranquils com a Osca, on em vaig aficionar a la muntanya, o a Castelló. Sempre m’ha agradat viure a prop de la gent i viure l’experiència. Recordo a Àvila que va anar molt bé i en el primer partit del play-off se’m va inflamar la cara. Vaig agafar galtera i el metge va punxar-me i em vaig desmaiar. Després vaig jugar el partit.

– De quin equip i de quin moment, guardes un millor record?
De tots els equips. He fet molt bons amics, amb bons entrenadors i directives. Potser el més especial va ser a Àvila, ja que teníem un equip molt normalet i es van fer moltes coses, com arribar a la final de la Copa i al play-off.

–  LEB Or, Plata i EBA. Tens l’espina de no haver jugat a l’ACB?
Sí, però també crec que no he demostrat mai el nivell o que m’ho hagi guanyat. Al Barça sí que m’ho pensava. Els bases que he vist a l’ACB, en cap moment penso que he estat millor que ells. M’he quedat amb l’espina perquè amb el Barça vaig estar a punt de debutar i després de fitxar pel Vitòria. Però una vegada a LEB Plata ja no era un objectiu i no m’ha fet mai mal no provar. Era un somni, però amb el temps tot canvia.

– Què t’ha donat en la teva trajectòria haver-te format al Barça?
Molt bons records. Allà ho guanyaves tot. Són molts títols i la sort de debutar amb la Selecció Espanyola. Molts bons companys amb els quals encara parlo. És una altra dimensió en tot, amb una estructura molt gran i és un aparador immillorable. Posteriorment, no et dona més facilitats quan surts, sinó potser tot el contrari. El tracte era genial i guardo molt bons records.

–  Com es compagina una vida laboral amb el bàsquet de nivell?
És molt difícil. És una exigència molt gran. Amb el Prat ho vaig fer i ara amb el Mollet, però és molt difícil. Tot i tenir feina d’oficina, dorms poques hores i requereix molta pressió psicològica. Quan surts, l’últim que vols és trobar-te un entrenador a sobre exigint el màxim. Físicament, no estàs en el teu millor moment, perquè no li pots dedicar el mateix que abans. És difícil, però és la realitat de LEB Plata, perquè amb un salari de bàsquet no arribes. És una cosa que cada vegada passarà més.

–  T’has plantejat acabar la carrera a l’equip de casa, el CN Caldes?
Sí, ja que conec a l’entrenador, el meu germà juga allà i és el meu poble. Però de moment he decidit que no. He de parar del bàsquet. No es tracta de categoria, no es tracta de diners. Es tracta que estic cansat de competir, del que suposen els caps de setmana i durant la setmana. Necessitava un descans i si en algun moment ho trobo a faltar, m’ho plantejaré.

–  Et veus en les banquetes?
De moment, la meva carrera s’ha acabat. No tinc idea de ser entrenador. La meva carrera laboral és la que m’agrada i on vull apostar-ho tot. El bàsquet ha estat una etapa molt llarga i important de la meva vida. Fer aquest pas és el que més costa i si me’n penediré o no ja es veurà, però ara mateix no em ve de gust continuar lligat al bàsquet, més enllà de fer-ho com aficionat.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss