Començo a escriure el que segueix el Dia dels Innocents, si bé el contingut es força seriós i responsable, com veureu.
En llegir l’altre dia “El que ensenya als altres i no avança, no es bon mestre” em va donar per pensar en la majoria de bons professionals de l’ensenyament i en l’escàs ressò que té aquesta professió en general a la nostra societat (“passar més gana que un mestre d’escola”), segons la meva opinió. no se la reconeix prou o, simplement perquè no hi pensem, obviem la seva important tasca.
Els nostres fills (inclosos/es, com diuen els polítics que ens volen marejar la gramàtica), seran el que hagin de ser, però cisellats amb el caràcter i trets que els seus artistes (mestres) hagin modelat.
Els que coneixeu el que això escriu, sabeu que no soc cap infant; els altres, amb aquest reconeixement, ara també ho sabeu. Doncs bé, dels 10 als 14 anys vaig tenir la oportunitat de tenir un mestre a l’escola
La Salle a qui a hores d’ara, per molt que ho intenti, mai li podré agrair com va forjar el meu caràcter. Per casualitat aquest hermano es deia Lorenzo (com sabeu, als anys 50, només s’utilitzava l’idioma de l’imperio); com a anècdota, us diré que va penjar l’hàbit i es va casar amb la mare d’un col·lega. En el decurs de la vida, un altre, ja Llorenç, per més detalls, oncle, em va acabar de polir. Avui l’atzar ha volgut que caigués a les mans d’un metge que porta per nom: _______.
Davant de tant Llorenç, entendreu que el nostre fill petit (de 44 anys) s‘anomeni ________, com manen els cànons.
Acabo demanant un cop més perdó als meus llegidors: sense adonar-me’n escric sobre qüestions personals. Si us dic la veritat és que les propies vivències em serveixen de guió per, de tant en tant, emprenyar-vos.
Apa, bon dos mil dinou, que enguany estrenarem de nou en nou.
