
Tusell, triatleta a temps complet
- 17/10/2017
- 0 comments
- Albert San Andrés
- Categoria: Esports
- 0
L’esportista calderina ha quedat vuitena a l’Ironman de Barcelona després d’un any espectacular
IMATGES | Mercè Tusell a l’Ironman de Barcelona. La triatleta amb la seva bicicleta Unîca a França. > CEDIDA
Busco un físio desesperadament. Camino pels carrers del centre, on en conec alguns, però tots tenen les agendes plenes i no donen visita fins a una setmana després. Els quatre dies fent la cobertura del Rally RACC m’han servit per trencar-me del tot alguns músculs i no puc més. Camino erràticament pel carrer del Forn i tombo cap a l’esquerra per Madella, resignat al miracle de trobar un altre especialista i decidit a tornar a casa. De cop i volta, com si es tractés d’un miratge, trobo un petit aparador amb un logotip blau i lletres negres a l’alçada del número vuit: “fisioteràpia i osteopatia Mercè Tusell”. Hi entro.
A dins, em rep una noia amb pinta d’esportista i m’assegura que, si m’espero a última hora de la tarda, m’atendrà. M’assec i trec el telèfon de la butxaca. Em sona el seu nom i no recordo ben bé de què. Xafardejo a Google i topo amb diverses entrevistes i el web personal. Campiona d’Espanya de triatló cros (2012 i 2014) i de duatló cros (2012), tres vegades campiona de Catalunya de triatló de muntanya, campiona d’Espanya en MTB cadet i júnior i elit de Catalunya, i una llarga llista de títols. Com si res, ha passat mitja hora. Són les 20 h, l’hora de plegar, però molt cordialment la Mercè em convida a passar a la consulta després d’acomiadar l’anterior clienta.
‘És més entretingut fer tres esports. Et permet aprofitar més el temps’
Mercè Tusell
La miro, sé més coses d’ella que ella de mi. Un avantatge, penso. Però aviat comença a fer-me preguntes per omplir la fitxa. Un moment, el periodista soc jo, jo soc qui pregunta! No. Ara soc el pacient i he de contestar, tot i no estar-hi acostumat.
“Així que triatleta”, li dic un cop col·locat a la llitera. Em mira amb sorpresa i m’ho afirma. “He fet l’Ironman de Barcelona”, diu com si res, traient-hi importància. És clar, un Ironman el pot fer tothom, només són 3.800 metres nedant, 42,2 corrent i 180 en bicicleta…
Iniciem una conversa amb un interrogatori per part meva, mentre em va descontracturant l’esquena i les cames. En la meva faceta de periodista esportiu no puc evitar aprofundir en temes tècnics. Sempre m’ha semblat molt bèstia viure per un esport sense ser professional i condicionar la teva vida diària a una afició, però la brillantor als ulls de la Mercè em demostra el contrari.
“Vaig començar cap als 11 anys fent mountain bike i amb 28 vaig canviar de disciplina per avorriment. La meva parella començava a fer triatlons i va agradar-me”, diu la campiona d’Espanya i de Catalunya. És precisament la parella, amb qui conviu, qui li ha dissenyat la bicicleta que utilitza a les proves. El Josep Maria, enginyer, ha creat la marca de bicicletes personalitzades Unîca, amb les quals la Mercè ha participat en les últimes competicions.
Em fascinen les bicicletes dels triatletes, amb les rodes lenticulars, però el preu és potser un bon handicap per tenir-ne una, a banda de l’absurditat de fer servir rodes d’aquestes per fer rutes de muntanya. “És un esport car, però tots ho són. Tot depèn amb què ho comparis. Si ho fas amb el motociclisme o els ral·lis, surt més barat”, assenyala l’esportista.
“És més entretingut fer tres esports. Et permet aprofitar més el temps”, diu mentre començo a notar com el meu cos ja no pateix l’estrès de fa uns minuts. L’atleta del Reus Ploms explica que “em llevo aviat i faig el primer entrenament de cursa o bicicleta, vinc a la feina i al migdia faig natació. A vegades al vespre passo pel gimnàs o faig natació de nou”. Evidentment, tot això acompanyat d’una dieta específica.
Penso en la vida d’un triatleta. No deu ser fàcil combinar la vida diària amb un esport tan exigent com aquest, però amb les seves paraules la Mercè em demostra que és la seva passió i que, tot i els esforços, val la pena. Això em fa pensar que podria començar a preparar-me per ser triatleta. L’esquena i les cames ja estan llestes i comento a la Mercè de fer un article amb tot el que hem parlat, ja que la història val la pena.
Ens acomiadem fins a la pròxima setmana –quan torni a trencar-me– mentre la Mercè diu unes sinceres paraules: “realment, el triatló és un esport de sonats, ja que has de viure per l’entrenament. Després de la teva vida diària has d’anar a entrenar i el cap de setmana el dediques sencer al mateix, en cas de no tenir competició”. Torno a pensar de fer-me triatleta, però la Mercè m’ha deixat clar la rigorositat d’aquest esport i la dosi de sacrifici necessari.
Autor
Addicte de l’esport i al món del motor. Llicenciat en periodisme per la UAB i màster esportiu per Blanquerna, col·laboro en diversos mitjans locals en ràdio i paper. Fotògraf accidental i amant de la velocitat. Enamorat de Caldes de Montbui.