Quan Caldes era Liverpool

La famosa discoteca va ser el cor de Caldes de 1970 a 1994

IMATGES | A dalt a l’esquerra la famosa porta exterior amb el característic rètol de la discoteca l’any 1986. Cabina remodelada del discjòquei. Elecció de miss i mister Liverpool l’any 1985. Interior de la boîte l’any 1986. Un ‘600’ ple d’adhesius de la sala de festes. >Cedides: Fons Guillem Ayora, AMCMO // Josep Maria Unyó

Recordeu “la Liver”? Aquella boîte que es va obrir el 23 d’abril de 1970 i que va suposar un boom social per al jovent de Caldes de Montbui? Doncs el dissabte 21 d’octubre li faran un homenatge al Soko Club. I és que on ara es troba la sabateria Republic, al carrer del Forn, entre 1970 i 1994 hi va haver el punt de trobada per antonomàsia de la comarca. Caldes de Montbui era conegut al Vallès per ser el lloc amb més ambient, per ser on hi havia “la Liver”. Per molts, la Liverpool va ser la primera discoteca que van trepitjar i alguns fins i tot hi van conèixer la parella que encara els dura.
Els calderins que als setanta ratllaven els vint anys associen la seva joventut a aquest local i els seus ambaixadors: la Neus i el Santi. Els germans Hernan van dur la Liverpool molt més enllà del concepte de sala de ball. S’hi feien desfilades de moda, Carnestoltes, bingos, partits de futbol, cinema… En definitiva, van obrir sense saber-ho el cor de la vida social calderina. Neus Hernan duia una botiga de discs, la primera de Caldes, amb el seu marit llavors, Albert Blanc, on hi ha ara Electrònica Hifi, a l’avinguda Pi i Margall. Un dia, en Blanc, xerrant amb el tapisser del mateix carrer llavors, Enric Roldan, va decidir obrir una discoteca a Caldes amb ell. Ara bé, en poc temps els germans Hernan van acabar fent-se càrrec del local. De fet, la Neus va tenir la idea del nom, “Liverpool”, en honor a l’origen de The Beatles, que s’acabaven de separar.

 

Festa Homenatge
Dissabte 21 d’octubre
De 23.30 a 04.30 h
Entrada + copa: 10 €
Sala Soko

UN ‘BOOM’ PER AL POBLE
L’espai va ser conegut en un inici per la música moderna, les parets tapissades de vermell i ocre, els sofàs i la pista de ball. El 1976 hi va haver un petit incendi, que va recollir el Setmanari Montbui, causat per una burilla, ja que llavors es podia fumar a dins. En la remodelació es van desfer de l’encoixinat de vellut i van afegir una altra sala de ball per a les lentes. L’espai va passar a ser més funcional, amb pòdium i cabina de discjòquei reubicada, però va mantenir l’essència: l’ambient. Es va canviar el vidre fumé de l’entrada per la famosa porta que segons els ballarins recordava la d’una i els transmetia “el caliu del local”. Hi ha qui va trepitjar Caldes de Montbui per primer cop atret per “la Liver”, com Lupe Prades: “Em va sobtar molt trobar una discoteca amb música bona al cor del nucli antic”. La discoteca es va convertir en costum tant per als de Caldes com per als que regularment venien des de Palau-solità i Plegamans, Sant Feliu de Codines, Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat, o fins i tot des de Castellar del Vallès, Centelles, Vic i els estiuejants de Barcelona.
Per molts, anar a la Liverpool era l’al·licient de la setmana. “Era la nostra dèria”, assegura un dels habituals, Josep Maria Unyó. Per als calderins que sortien del franquisme va suposar realment una sacsejada. “Era Las Vegas per a nosaltres, en un poble on fins llavors no hi havia hagut res igual; allà ens internacionalitzàvem, l’ambient ens donava la sensació d’estar al món”, explica Unyó. Tot un fenomen tot i només fer sessió de tarda. La discoteca, seguint la tònica del moment, obria de dijous a diumenge; entre setmana, de 19.30 a 21.30 h amb entrada gratuïta per a les noies, i al cap de setmana, de 18 a 22 h. Els dies de cada dia l’entrada amb consumició costava 100 pessetes (0,60 cèntims d’euro), i els festius, 250 pessetes (1,5 euros). Això sí, les nits assenyalades com Cap d’Any, la Revetlla de Sant Joan i la Castanyada també feien sessió de nit fins a les tres de la matinada. L’entrada era permesa a partir de 18 anys, però hi havia una cortina per on més d’un va conèixer la màgia de la sala abans d’hora. “Hi havia noies que sortien de l’Acadèmia i venien i em demanaven que els guardés la carpeta mentre ballaven”, recorda Neus Hernan.

 

 

 

“UN LLOC AMB MÚSICA BONA”
El nom feia honor a The Beatles, però només eren una mostra del nivell musical del local. Els altaveus eren JBLansing, “del millor que hi havia, tecnologia punta del moment”, assegura Santi Hernan. “Podies sentir Creedence Clearwater Revival, gairebé com si fos en directe”, proclama un músic assidu al local, Carles Costas. I hi feien sonar de tot. Els germans Hernan tenien el coneixement i l’amor per la música de la botiga de discs i feien sonar música ballable, house i disco, però també els grans com els Rolling Stones. Això sí, fent honor al logotip del local sempre s’acabava la nit amb la “Balada de John i Yoko”. Fins a sis discjòqueis van passar per “la Liver”, però es recorda especialment el German, a qui portaven cassets verges perquè els gravés la sessió del dia.  

 

ENS VAM CONÈIXER A “LA LIVER”
Moltes mares no deixaven venir les noies perquè era molt fosc, però les joves deien que anaven al Casino i s’esmunyien a la Liverpool. Què hi buscaven? Araceli Figueredo, coneguda com la rossa de Cal Sanmartí, desvetlla que “va ser la primera vegada que anava a una discoteca; tenia 17 anys i em semblava un ambient espectacular perquè m’encanta ballar. Allà vaig veure el que acabaria sent el meu marit”. L’aforament era de 500 persones, que vestides amb pantalons de pana, botes, minifaldilles, maxifaldilles, jerseiots, plataformes, camises de flors i grenyes es relacionaven tot deixant-se endur per la música forta. La Liverpool es va convertir en “aquell lloc per anar a treure el cap i veure qui et trobaves; estava obert una colla d’hores i hi descobries una nova forma de relacionar-te, amb poca llum, i hi podies anar a lligar o lligat”, afirma Carles Costas. La Neus i el Santi sempre feien alguna cosa perquè hi hagués ambient, des del típic concurs de ball fins a les esperades votacions de Miss i Míster Liverpool.
Per a molts, Liverpool és sinònim dels seus anys de joventut; l’associen a una època feliç de les seves vides. I no només per als joves de llavors, sinó per a gran part del teixit social de la vila termal. A la Liverpool també s’hi feia el popular Carnestoltes infantil benèfic, un diumenge al matí a l’any el local s’omplia de gom a gom amb nens de tota la comarca; recollides de fons per al viatge de final de curs dels alumnes de l’IES Manolo Hugué; desfilades amb col·leccions de moda calderines; hi feien cinema i els partits importants de futbol. La discoteca fins i tot tenia un equip de futbol i organitzava un campionat de tenis en què es disputava el Trofeu Liverpool. Molts encara conserven els clauers, encenedors, para-sols, llanternes, samarretes, bolígrafs i fulards de “la Liver”. Però l’èxit van ser els adhesius que la majoria no van treure mai del seu 600. Per als propietaris va ser “mitja joventut. Tothom marxava i nosaltres, sempre aquí. Molt sacrifici però molta satisfacció”. I per a la resta, un trosset de cel.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss