Pau per la pau

> Joan Bosch

El passat 11 de setembre, a les 12.30 h, a la Sala Noble de Can Rius, vàrem poder escoltar un concert d’homenatge a Pau Casals i a favor de la pau, tal com resava el pòster de l’acte. En el mateix opuscle hi figuraven els noms dels intèrprets i una breu nota sobre el repertori, que anunciava la interpretació de diferents peces de Pau Casals com a mostra representativa dels diversos estils –hom en diria gèneres– que va conrear al llarg de la seva trajectòria.

Amb una sala amb una mica més de mitja entrada, es pogueren escoltar un reguitzell de peces que, tal com hem apuntat, tenien com a únic lligam l’autor i que, permeteu-me la llicència, convertiren el concert en una mena de catàleg d’exposició de tots els camps conreats pel gran violoncel·lista.

El concert s’inicià amb un motet religiós basat en un text de les Lamentacions de Jeremies, per  quatre veus mixtes sense acompanyament, a cappella. El text llatí ens demana que empatitzem amb el dolor aliè com si fos el propi i cal vincular-lo a la litúrgia del Divendres Sant i al dolor de la Verge en contemplar la Passió. Una atmosfera de gravetat es construeix mitjançant l’ús de la tonalitat de do menor, les alteracions cromàtiques i les dissonàncies. El quartet vocal —Txell Milà, soprano; Irene Recolons, contralt; Elias Torricelli, tenor, i Nèstor Pindado, baix— aconseguí traslladar aquesta atmosfera a la realitat sonora amb gran eficàcia, tot i alguns problemes d’afinació en els acords finals.

La matinée continuà amb dues de les quatre romances per a piano sol compostes, molt probablement, a Madrid l’any 1894, durant la seva primera etapa creativa juvenil. Tot i que l’intèrpret, Jordi Gaig, va intentar establir un interessantíssim joc amb el tempo, les dinàmiques i les articulacions —que, sens dubte, mostraven un Casals experimentador amb la composició i immers en un procés d’aprenentatge en què utilitzava el piano com a mitjà—, la mala acústica de la sala, amb un excés de reverberació, només va permetre al cronista intuir bona part d’aquests detalls. Una circumstància que posa de manifest que un poble com Caldes necessita una sala que permeti oferir concerts en condicions acústiques adequades.

La següent peça que es va poder escoltar fou el Quartet en mi menor, compost quan Casals tenia setze anys amb motiu d’una audiència amb la regent Maria Cristina. És l’únic quartet compost per ell del qual tenim coneixement. Tot i ser una peça de joventut, ens mostra un domini notable de l’harmonia, el contrapunt i el desenvolupament de les formes clàssiques.

Recollint la tradició de la música europea del segle XIX, es presenta especialment ambiciosa pel que fa a les dificultats tècniques que planteja.

S’inicia amb un Allegretto que serà l’únic moviment en mi menor i que es construeix al voltant de dos temes ben contrastats: el primer és presentat pel primer violí, mentre que el segon, en mode major, és introduït pel segon violí. L’Andante, en la menor, escrit a manera de cançó de bressol, és de caràcter planyívol i presenta una petita frase en què destaca especialment el violoncel. El Scherzo final, en re major, és un moviment juganer i de caràcter marcadament coral, en què participen els quatre instruments.

Aquí el cronista voldria fer una reflexió sobre la importància de la recuperació del patrimoni immaterial i de la interpretació d’obres de poca repercussió en els grans circuits, sobretot quan es tracta de composicions dels nostres autors.

Aquest fet que acabem de descriure no és gens menor, jaque presenta al públic una música que probablement no hauria pogut escoltar mai si no fos per aquesta voluntat de posar en valor la música oblidada pels grans circuits.

Ara bé, aquesta noble intenció ha d’anar acompanyada de rigor, perquè, en cas contrari, es pot produir l’efecte contrari al que es pretén: les obres que es volen recuperar no només no

aconsegueixen la difusió desitjada, sinó que els hi posem unes quantes palades de sorra al damunt, amagant-les encara més.

La interpretació d’aquest quartet per part del Quartet Montseny no fou gaire reeixida. Es van percebre problemes d’afinació, diferents criteris d’articulació dins d’un mateix passatge i un Scherzo gens juganer i excessivament dens pel que fa a la sonoritat, quan el mateix nom del moviment —Scherzo, paraula italiana que significa enjogassat, eixerit, murri, entremaliat, festiu— apunta precisament en una altra direcció. Talment semblava una primera o segona lectura de l’obra i, com s’ha dit, portar aquestes composicions a l’escenari en aquestes condicions no contribueix a la seva difusió ni a la seva recuperació.

Tot seguit s’escoltà un romanç per a soprano i piano, interpretat per Txell Milà i Jordi Gaig. Davant l’absència de programa de mà —qüestió no gens baladí en aquest tipus d’actes, en què també assisteix públic no avesat a aquesta mena de concerts— i atès que tampoc no es va especificar durant el concert, és difícil determinar si es tractava de l’obra sobre una poesia de Heine o de l’altra romança, que en el catàleg de Casals no s’especifica el text.

Ara bé, com que la penúltima peça del concert fou en català, el cronista es veu portat a pensar que la primera de les dues era la que utilitza un text de Heinrich Heine, en castellà, editat per Boileau a partir del fons de la SGAE.

En ambdues peces, el piano, com si es tractés d’un lied, hi té una funció d’acompanyament actiu, atent a les inflexions suggerides per la cantant, que és qui articula el contingut poètic mitjançant el cant. Txell Milà mostrà una veu treballada, amb un fraseig clar i un fiato ben sostingut, així com uns aguts nets, de bona projecció i molt orgànics. En canvi, en el registre greu es van percebre algunes dificultats que podrien haver estat provocades pels nervis.

Pel que fa al piano, li va faltar estar més atent a la seva companya i es mostrà excessivament present en espais en què el seu volum sonor no hauria d’haver sobresortit. També s’hi van percebre certes imprecisions, tant en les notes com en la capacitat d’adaptar-se a les inflexions temporals que, amb molt bon gust, proposava la soprano.

Continuà el recital amb una peça per a piano sol que fou presentada com una cançó. En aquest cas, el cronista no pot dir-ne gaire més, ja que no tenim constància de cap obra per a piano sol que

Casals titulés Cançó, ni en el seu catàleg ni en el Fons Conxita Badia de la Biblioteca de Catalunya.

Heus aquí, novament, la necessitat d’un programa de mà.

En no poder establir de quina obra es tractava, només podem parlar de la bellesa de la peça, de la seva tendresa i de la capacitat d’embolcallar sonorament l’oient, circumstàncies que possibilitaren que l’intèrpret, Jordi Gaig, mostrés la seva capacitat per expressar textures i colors. Tot i així, en algun passatge es trobà a faltar més precisió, especialment pel que fa a alguns errors de notes.

Una Pastoral per a violoncel i piano fou la següent peça presentada, interpretada per Thaís Costa i Jordi Gaig. Obra de joventut, com gairebé totes les que es varen poder escoltar durant el concert, ens documenta el període de Casals com a compositor, anterior a la seva consagració com aintèrpret. D’esperit líric i contemplatiu, explota el registre cantabile del violoncel i presenta el piano com a interlocutor harmònic i tímbric. Excel·lent Thaís Costa en la seva expressió, bella i present.

El concert s’acabà amb el famós Cant dels Ocells. Aquesta cançó és una nadala tradicional catalana d’autor desconegut, documentada ja des del començament del segle XVIII. Pau Casals no en fou el compositor, sinó l’intèrpret i adaptador que en fixà una versió per a violoncel i la convertí, des de l’exili, en un emblema internacional de la pau, la llibertat i la identitat catalana.

En els actes celebrats a Nova York amb motiu del 25è aniversari de l’atemptat contra les Torres Bessones, el gran violoncel·lista Yo-Yo Ma, en un silenci corprenedor, interpretà aquesta cançó del nostre folklore català, fent que el seu instrument cantés a la pau, la llibertat i l’empatia al món.

Si bé no hi ha documentació clara que Casals en fes un arranjament per a diverses veus, sí que se li atribueix un arranjament per a violoncel i piano. En el concert, però, escoltàrem un arranjament per la veu, cor a tres veus i instruments que doblaven les parts, realitzat per Francesc Camps, que també en fou el director.

En definitiva, un concert com aquest té el valor indiscutible de posar davant del públic una faceta

menys coneguda de Pau Casals i de reivindicar un patrimoni musical que, massa sovint, resta al marge dels grans circuits. Precisament per això, la recuperació d’aquest repertori exigeix una especial rigorositat, tant en la documentació i contextualització de les obres com en la seva interpretació. Recuperar patrimoni no és únicament tornar a fer sonar una música, sinó oferir-li les millors condicions perquè pugui ser escoltada, compresa i valorada en tota la seva dimensió. Només així aquestes iniciatives poden assolir plenament l’objectiu que les justifica: rescatar la música de l’oblit i retornar-la, amb tota la seva dignitat, al públic d’avui. 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss