![]({"full":{"0":"2026\/07\/trabucadeshouse-mon.jpg","1":996,"2":1528,"3":false,"file":"http:\/\/www.calderi.cat\/wp-content\/uploads\/2026\/07\/trabucadeshouse-mon.jpg"}})
1873: Caldes no es rendeix!
- 07/07/2026
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Joaquim Campistron
Premsa barcelonina se’n va fer ressò abastament, tant abans com després de l’atac. També l’anglesa, The Times inclòs. Fins i tot se’n troba referència a l’arxiu de la Societat Bíblica Escocesa relacionat amb George Lawrence i la seva vinguda a Caldes per primera vegada. Hi ha relat d’en Climent Cuspinera, Avel·lí Xalabarder i Pere Argemí. La crònica d’aquest últim va aparèixer a la revista El Lleó de Caldes el 29-7-1913, fent-la reproduir l’alcalde Joan Casademunt el 30 de juliol de 1931 en un fulletó que va córrer pel poble. No cal dir que també es compta amb els informes d’ambdós bàndols en conflicte. Les diverses fonts consultades divergeixen en el nombre de defensors i atacants, en el de ferits i morts, així com en l’hora d’inici de l’atac. Totes, però coincideixen en valorar la valentia dels defensors i l’inestimable ajut de pobles veïns.
Feia temps que l’Ajuntament havia rebut un ofici del general carlí Castells ordenant que els homes entre els 18 i els 40 anys es presentessin a St. Feliu amb les armes que tinguessin per engroixir el seu exèrcit. No s’acceptà, i una comissió va anar a Capitania per exposar la situació. Se’ls hi va entregar fusells i municions, a més de rebre la promesa de que s’enviaria a la població un batalló armat, que no va arribar mai. Menys mal que feia tres mesos que tres batallons dels Guies de la Diputació eren a la vila comandats per en Lostau, Jubany i Roig, sota les ordres del comandant Puigjaner. Com que estaven mal pagats -i amb retard-, foren atipats de franc per la població bona part del temps. El dia abans de l’atac, Puigjaner va convocar a Can Rius als veïns que tenien armes per preguntar-los-hi si podia comptar amb el veïnat per defensar la vila. La contundent resposta afirmativa va comportar la creació d’una Junta de Defensa per organitzar-se. Una barricada entre les cases d’en Constans i la Xareca (a tocar de la placeta del cargol), una altra a la fàbrica tèxtil d’en Jaume Ferrer (Pas. del Remei, enfront del carrer de la Canal), i davant dels carrers Bellit i del Pont, així com reforç del Portal del carrer de Vic. Es va enviar avís al coronel Asensi Vega que era a Granollers. Els veïns estaven dirigits per en Josep Margenat i Climent Torras. El capellà Ignasi Vilamala oferí les municions que hi havia al requartet de sota la capella de la Majestat.
Era el dimarts 29 de juliol de 1873. Els atacants -uns tres mil- estaven dirigits per Alfons Carles i Donya Blanca, comandant a Miret, Guiu, Viladelprat. Muixí i el capellà Josep Anton Galceran. Al vespre tot era silenci, expectació i cor encongit. Cap a mitja nit, a la gent que baixava pel Remei els cridaren ¿quién vive? La resposta “voluntaris de Carles VII” va ser seguida d’una descàrrega per part dels defensors i el toc a somatén des del campanar. La contesa bèlica va comptar amb acccions heroiques i també de gosadia arrauxada sense estratègia. N’hi va haver que dies abans es deixaren créixer la barba i armats amb trabucs feien el fatxenda pel carrer. Tanmateix, no se’ls hi va veure el pèl mentre durà la brega. En canvi, molts dels considerats porucs i covards feren veritables proeses. Destacà una dona, -la Menuda-, que tenia com a missió principal anar d’un lloc a l’altre repartint aiguardent de Can Mossenga, a més d’encoratjar als homes. També, uns vailets, que s’oferiren a repartir munició! Els atacants que venien per l’Arrabal del Remei i el mateix Passeig, intentaren entrar al poble avançant des de l’interior de cases i casalots passant de l’un a l’altre fent esborancs a les parets. Per encoratjar les tropes, el capellà Galceran, des de Cal Bersis, els arengava tot dient: “Apa nois, que dintre no hi falten diners i noies guapes”. Un destacament va intentar arribar al carrer Bellit, des de St. Salvador, escolant-se pel torrent de cal Bayó (o del Salzer).
A la matinada del dia 30, durant una bona estona, les hostilitats baixaren molt d’intensitat. Un cop represes amb força arribà el feliç moment. A les 6 del matí vingueren reforços de Sentmenat (de Sentmenat ja venen, diu un rigodon d’en Cuspinera). Cap a les 9 s’avisà des del campanar que es veia una munió de barretines vermelles de Sabadell, eren un miler de voluntaris armats comandats per Feliu Crespí. Seguiren gent de Sta. Perpètua, Mollet….. i de Granollers, el coronel Asensi Vega amb la columna del Vallès, desobeint l’ordre de no moure’s. Els carlins, a l’adonar-se’n, es van fer escàpols retirant-se desordenadament cap a Sant Feliu. Els qui durant l’atac anaven cridant: “Entregueu-vos, que no us vindrà auxili”, revien resposta contundent i decidida: “Ah, no, Caldes no es rendeix!” Ja podem pensar que l’alegria de la població va ser notòria. Pel que fa a les baixes, del bàndol carlí es parla de 40 morts i 100 ferits. De les forces republicanes, 6 morts i alguns ferits. Els vilatans morts són tres: Joan Miramanda, Josep Cladellas i el Feliu de Ca n’Ambasteta.
IMATGE | Casa de les Trabucades. Arxiu AMCMO.
