Quan eduquem, imaginem futurs

> Claustre Escola Montbui 

 

Hi ha una pregunta que ens acompanya sovint a les mestres i als mestres: què necessita un infant per créixer? La resposta no es troba en cap decret, ni en cap estadística, ni tan sols en cap llibre de pedagogia. La resposta la trobem cada dia a les aules, en les mirades dels infants, en les seves preguntes, en les seves pors i en les seves descobertes.

Un infant necessita sentir-se vist. Necessita temps. Necessita algú que l’escolti quan les paraules encara no li surten del tot. Necessita equivocar-se sense por. Necessita trobar adults que l’acompanyin, que li obrin finestres al món i que confiïn en les seves possibilitats, fins i tot quan ell mateix encara no les veu.

Potser és en aquests gestos petits on s’amaga el veritable sentit de l’educació.

I és precisament perquè estimem profundament aquesta tasca que avui ens mobilitzem.

Sabem que, des de fora, una vaga pot generar dubtes. Pot semblar una reivindicació laboral més, una discussió sobre condicions de treball o sobre salaris. Però la realitat que vivim a les escoles és una altra. Quan alcem la veu, ho fem perquè cada dia constatem la distància creixent entre allò que sabem que els infants necessiten i allò que el sistema educatiu ens permet oferir-los, amb els recursos amb els que ens dota actualment.

Les escoles han canviat molt durant els darrers anys. Les aules són més diverses, més riques i més complexes. Hi conviuen realitats molt diferents, necessitats educatives diverses, realitats personals i emocionals que no sempre són visibles, però que condicionen profundament l’aprenentatge i el benestar dels infants i que demanen temps, dedicació i una mirada atenta. Aquesta diversitat és una de les grans fortaleses de l’escola pública i un reflex de la societat que volem construir. Però perquè la inclusió sigui real no n’hi ha prou amb desitjar-la. Calen recursos, professionals i condicions adequades i favorables que permetin atendre cada infant com mereix.

Hi ha qui acaba d’arribar i està aprenent una llengua nova. Hi ha qui necessita reptes diferents per continuar avançant. Hi ha qui demana ajuda amb paraules i qui ho fa amb silencis. Hi ha qui necessita una explicació més, una estona més o simplement una mirada que li faci sentir que és vist. Hi ha infants que arrosseguen preocupacions que entren a l’aula amb ells i d’altres que necessiten descobrir que també tenen un lloc des d’on brillar. Hi ha qui es comunica i expressa amb la mirada i el somriure, no amb paraules. Hi ha infants que caminen més lentament i d’altres que corren sense descans. Quan reclamem més recursos no pensem en números; pensem en tots ells.

També pensem en el temps. En una professió que es construeix a través de les relacions humanes, el temps és probablement el recurs més valuós. Temps per escoltar, per observar, per coordinar-nos, per reflexionar, per parlar i prendre decisions conjuntament, per preparar propostes significatives, per reunir-nos amb les famílies, per entendre què necessita cadascun dels infants que tenim davant. Quan aquest temps es veu reduït per tasques burocràtiques que no repercuteixen directament en els nens i les nenes, sentim que perdem una part essencial de la nostra feina.

No demanem menys responsabilitats. No demanem una escola més fàcil. Demanem una escola millor. Una escola on la qualitat educativa no depengui únicament de l’esforç i la vocació dels professionals, perquè la vocació és imprescindible, però no pot substituir indefinidament allò que només es pot garantir amb una aposta clara per l’educació pública inclusiva.

Potser, en el fons, la qüestió és molt senzilla. Quan una societat decideix què és important, ho demostra amb els recursos que hi destina. I si realment creiem que els infants són el centre del nostre futur col·lectiu, cal que l’educació ocupi també un lloc central en les prioritats presents.

Per això ens mobilitzem. No perquè deixem de creure en l’escola, sinó precisament perquè hi creiem. Perquè cada dia veiem el potencial immens que hi ha dins de cada infant i sabem que cap talent hauria de quedar enrere per manca de recursos, de temps o d’acompanyament. Perquè una escola pública forta, de qualitat, és una garantia d’equitat, de cohesió social i d’oportunitats per a tothom.

I perquè, al capdavall, educar és un acte de confiança en el futur. Nosaltres continuem confiant-hi. Tant, que seguim i seguirem alçant la veu per defensar-ho.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss