Carla Linares Yuste

> Mireia Clapers 

Actriu i directora

Propera i generosa, desprèn aquella energia que et fa sentir còmode ràpidament. Apassionada de l’ésser humà, observar i parlar amb la gent li serveix d’inspiració per als seus projectes. Tot i que fa uns anys que no viu a Caldes, encara s’hi troba com a casa

IMATGE | J.Serra / VÍDEO: CMC

 

“Crec que la nominació a un premi l’has de viure tranquil·la amb la gent amb qui et dona suport”

 

 

– Com vas descobrir que volies dedicar-te al món del cinema com a actriu i directora?

Són dos camins i dos moments diferents. Tot i que encara és alguna cosa que estic descobrint. Quan era petita, amb 7 o 8 anys mirava pel·lícules d’aventura i veia que sortien nens i que s’ho passaven bé. Jo li deia a la meva mare: per què estan aquí? Jo vull fer això. La mare em deia això és una feina, es diu actor. A la meva família no tenia aquest referent. Em vaig apuntar a teatre i a poc a poc vaig anar veient com funcionava la professió. Com a directora els referents m’han vingut de gran perquè quan era petita era un rol més invisible, el del director, i no m’imaginava una noia de la meva edat fent pel·lis. Quan tenia vint-i-quatre anys vaig tenir els referents i va ser el moment que vaig pensar això ho vull fer, era alguna cosa que sempre havia estat amb mi i que no havia sabut reconèixer.

 

– Quins referents cinematogràfics t’han influït més en la teva trajectòria?

Recordo una influència molt forta de Roy Anderson, un director suec. Quan vaig veure la seva primera una pel·lícula d’una trilogia, em va sobtar i vaig pensar que no havia vist mai una cosa així. M’estava parlant d’alguna manera nova, com una crida de què aquí hi ha alguna cosa que haig d’entendre. Després tinc referents que m’inspiren ara, com l’Alice Rohrwacher, la Lucrecia Martel, Angela Schanelec, Joanna Hogg i amigues meves que també dirigeixen.

 

– Com combines la teva faceta d’actriu amb la de directora?

Com a actriu hi ha moltes esferes, també és una feina molt inestable. Com a directora he dirigit un curt fa temps i estic preparant un projecte que estic escrivint i que fa molts anys que desenvolupo i encara queda una mica per rodar, seria una cosa més transversal. La meva faceta de directora és una carrera d’anar construint a poc a poc i la d’actriu és més quan apareix un projecte em centro en això mentre paralel·lament desenvolupo el projecte personal.

 

– Què t’atrau més del procés creatiu: interpretar un personatge o construir una història des de darrere la càmera?

Són dos processos creatius diferents. Les coses que escric no m’imagino interpretant-les. M’agrada molt que em dirigeixin. Per mi hi ha la Carla que dirigeix i la que actua. El procés de crear un personatge m’encanta, és apassionant. M’agrada molt i tinc ganes de tenir reptes on poder explorar encara més. I del procés d’estar darrere la càmera, des de l’escriptura o des de la direcció jo firmaria per estar tota la vida fent això. És increïble.

 

– Quin ha estat el repte més gran que has afrontat en la teva carrera?

Ara no en recordo cap en concret, però sí que m’ha vingut al cap els primers càstings que vaig fer i que continuaré fent. És un repte el procés que et vagin dient que no. Jo fa moltíssims anys que faig càstings i m’han dit que sí a molt pocs.

 

– Com treballes la direcció d’actors quan tu també tens experiència davant la càmera?

M’encanta dirigir actors i acompanyar-los a treure emocions o a descobrir el personatge amb ells. El fet de ser actriu fa més fàcil construir aquesta relació amb els actors. És un dels punts en què jo em puc sentir més còmode i que sento que tinc més facilitat. De totes les coses que has de fer com a directora, la direcció d’actors, a part d’agradar-me molt, crec que ajuda molt haver estat a l’altre cantó, entendre l’actor com s’està sentint o quins exercicis fer. També tots els recursos que tenim com a actors els apliques de manera intuïtiva. Molts cops no saps que els tens, però apareixen i això facilita molt.

 

– Hi ha algun projecte que sentis especialment personal o autobiogràfic?

Els que escric jo sí que tenen punts autobiogràfics, tot i estar ficcionats, però no pots escapar molt de tu mateixa i t’hi projectes. Dels que he interpretat, passa alguna cosa molt màgica, els papers que t’arriben com a actriu o actor sovint tenen moltes coses a veure amb tu i amb la teva vida. A vegades són coses que estàs treballant en el moment i penses “quina casualitat que m’hagi tocat”. Podria destacar Creatura, de l’Elena Martín, una gran amiga, que també ha sigut molt referent. És una pel·li molt íntima per a ella, que està també relacionada amb experiències viscudes i ficció, s’entrellaçaven moltes coses. Tenim la mateixa edat i adolescències molt semblants.

 

– Com valores l’escena cinematogràfica catalana actual?

Crec que estem fent molt bona feina. S’està creant un nom dins de la indústria cinematogràfica catalana en què cada vegada hi ha més dones. Encara han de canviar moltes coses, però sembla que som allà i tenim èxit. Aquest any hi ha un equip de 3 dones que fan so nominades a l’Oscar, i hi ha moltes directores que han estrenat pel·lis aquest any. Tinc molt bones amigues que també estan escrivint primeres i segones pel·lis. Penso que estem fent molt bona feina, el moment més esplendorós encara ha d’arribar, però està anant bé.

 

– Com vas viure la teva nominació als Premis Gaudí, què va significar per a tu professionalment i personalment?

Ho vaig viure bastant tranquil·la, m’imaginava sempre aquesta situació i pensava que estaria nerviosíssima, però estava acompanyada de gent que m’estimo i això sempre és bonic. Em va fer molta il·lusió. En el fons, no deixa de ser un reconeixement per part de gent de la indústria que et coneix i que li agrada el que fas, que recolza la teva carrera i això és molt gratificant.

 

– L’abraçada de les nominades de la teva categoria va ser molt comentada. Per què creus que la sororitat entre les dones ho celebrem encara com si fos una anomalia?

Estic agraïda d’haver nascut en la generació i el lloc on he nascut, que el tema de la sororitat, tot i que potser quan era adolescent no estava tan palpable com ara, em sento molt ben acompanyada des de fa 10 o 15 anys per totes les dones que dins de la professió, com ens estem ajudant, com hi ha una xarxa molt potent i això és increïble. Em sento molt afortunada perquè a vegades parlo amb dones d’altres generacions que també són actrius i em diuen que això que està passant és molt bonic. Tot el viatge de la nominació amb la Bruna, la Nausicaa i l’Elena fins a la gala, acompanyar-nos, fer algun dinar, va ser molt bonic. Aquell moment ens feia il·lusió guanyés qui guanyés. Per nosaltres ens ho mereixíem totes i que guanyi una també és guanyar tu perquè estem en contacte tota l’estona. A vegades aquests premis tenen aquesta visió més individualista, més de competència, i amb l’abraçada hi havia aquesta voluntat de trencar una mica amb aquesta mirada. És clar que és guai que et donin un premi, però també és bonic celebrar el d’una amiga!

 

– Creus que els premis i reconeixements canvien la manera com afrontes nous projectes?

És un moment molt efímer, s’oblida ràpidament. Penso que sí que canvia alguna cosa internament, hi ha una sensació d’estic aquí i la gent em veu. És molt bonic i això sí que et dona una seguretat, però alhora és una cosa que pot ser molt aleatòria. Crec que la nominació a un premi l’has de viure tranquil·la amb la gent amb qui et dona suport. Sentir-te forta perquè és una professió salvatge, a moments molt bonica i a altres dura.

 

– Quin consell donaries a joves cineastes que volen començar a dirigir?

Que tothom té històries per explicar. Que falten moltes veus per poder escoltar, moltes veus que puguin explicar històries que fins ara no ens han explicat i que tant de bo tothom hi pugui tenir accés i facilitats per accedir-hi en els propers anys. I als que no saben com començar, que agafin el mòbil i ho provin, que gravin. Ho tenim tot a l’abast.

 

– Com és el teu procés d’escriptura quan desenvolupes un nou projecte?

És un procés lent, que es cou a poc a poc, com la fruita que s’ha de madurar. En el meu cas, no soc guionista i és una cosa que he anat descobrint mentre ho anava fent. Vaig estar cinc anys escrivint pel meu compte i ara, amb la guionista Eva Pauné, estic aprenent molt. El procés és connectar amb el cor de la història, de què vull parlar, encara que no sàpigues molt bé com començar a escriure. No tenir vergonya ni por al full en blanc, perquè realment necessites purgar molta cosa fins que trobes allò que vols. I paciència. A mi m’agrada molt parlar amb la gent, observar-la. Soc molt apassionada dels humans i això a mi em nodreix molt també en el meu procés creatiu, dialogar, escoltar històries, m’inspira.

 

– On t’agradaria veure’t d’aquí a deu anys dins del sector audiovisual?

M’agradaria veure’m feliç, satisfeta. M’agradaria veure que he pogut materialitzar les pel·lícules que tinc ara al cap. La que s’està desenvolupant ara i ja tinc una segona idea per una altra pel·lícula. Sentir que estic a gust i que encara puc avançar amb els meus projectes. Això seria un somni.

 

– Com recordes la teva vida a Caldes?

Molt bonica. Caldes és un poble molt gustós i molt tranquil. D’adolescent hi havia una discoteca, i sempre anàvem tots al mateix lloc i sino anavem a xerrar darrere l’esglèsia. Això també era maco. Caldes és casa.

 

– Un racó especial de Caldes?

El safareig de la Portalera. Aquest espai és molt bonic, ha estat un lloc de xerrameca i de trobada entre dones, de xarxa. S’hi respira aquesta energia encara, a mi em sembla un lloc molt especial per totes les històries que s’hi han pogut explicar durant tants anys.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Do not miss