Jaume Guarch

Jaume Guarch Busquets

> Mireia Clapers 

Rellotger i responsable del TACA’M

Rellotger de tercera generació, ha crescut en un negoci familiar amb cent vint anys d’història. Tot i que no era el seu destí, va aprendre l’ofici des de ben jove. Més enllà del taller, des de sempre ha estat entre bambalines. Vinculat al món cultural, és un dels responsables de fer realitat el Taca’m. La fotografia feta amb mòbil, especialment de núvols, és una de les seves grans aficions.

 

“Mentre hi hagi voluntariat i a la gent li agradi, el teatre amateur, no morirà mai”

 

 

– Quan i com comença la seva vocació pel món de la rellotgeria?

 Ve de família. El meu oncle, la meva àvia i el meu avi eren rellotgers i al final vaig acabar de rellotger. No era el meu destí perquè anava per professor d’INEF, però vaig haver de repetir un curs i aquell any em vaig introduir al negoci familiar i m’hi vaig quedar.

 

– Va cursar estudis específics de rellotgeria?

Sí, vaig estudiar a l’Escola de Rellotgeria a Barcelona. El que vaig aprendre a l’escola més el que em van ensenyar al taller familiar, com la tradició, vaig decidir continuar.

 

– Què va significar treballar en un ofici artesanal?

El treball de rellotger és apassionant. Actualment no hi ha rellotges com abans. La gent ve a reparar els rellotges antics, sobretot de paret o sobretaula. És tot un món. Si veiéssiu la maquinària d’un rellotge de paret pot tenir de 35 o 40, quan el muntes, les has de tornar a engranar totes i és molt maco quan torna a funcionar. També m’ha permès conèixer a molta gent, hem tingut i tenim clientela de tota la comarca.

 

– Com l’ha marcat aquesta professió?

He passat moments molt bons i moments molt dolents. L’any 1984 vam passar un moment molt crític quan en un atracament van matar el meu oncle. En aquell moment em vaig plantejar deixar-ho tot, però hi va haver una persona que em va convèncer que havia de continuar, i vaig decidir continuar. D’atracaments n’hem patit quatre, però aquell va ser el pitjor.

 

– Quin valor tenen avui els rellotges antics davant la tecnologia actual?

És el que la persona pot apreciar. Un rellotge amb la tecnologia actual és tota electrònica. Pel que fa a la reparació, un rellotge electrònic és molt difícil. Moltes màquines no tenen reparacions que ja ni venen recanvis, s’ha de canviar la màquina. Els rellotges de més categoria, com els suïssos, potser sí que es pot trobar un circuit o una tija. En canvi, als antics, els mecànics d’abans jo encara en conservo recanvis de tot: volants, tiges, rodes d’escapament…

 

– Quina és la clau perquè un rellotge torni a funcionar correctament?

Sobretot, s’ha de tenir ben net, ben endreçat i que tot estigui ben quadrat.

 

– Com entra en el món del teatre amateur?

De ben petit. El meu pare i el meu oncle ja estaven posats dins del món del teatre i es podria dir que gairebé vaig néixer en un teatre. Sempre he anat fent cosetes. El que més m’agradava era fer l’escenografia, el que abans en deien tramoies. Fer d’actor no m’agradava gaire, alguna vegada ho vaig haver de fer, però no és el que més m’agradava. Però sempre hi he estat vinculat. El món del teatre és apassionant. Coneixes molts grups, molta gent i molt maca. Veus el voluntariat que hi ha, la gent que hi deixa hores i hores. Com es treballa en equip. Veus els mateixos actors transportant escenografia un cop acabada l’obra. És un món a part.

 

– Dirigeix el concurs de teatre amateur, Taca’m. Com neix aquesta iniciativa?

Ara estem en la 34a edició, però hem patit dues aturades, quan es va enfonsar part del sostre del teatre i el de la pandèmia, però jo diria que ve d’uns quaranta-cinc anys enrere. Va ser una iniciativa dels membres que llavors estaven a la junta del Centre el Sr. Carles Costas i el Jordi Aymerich. Ells van començar aquest concurs i al cap d’uns sis o set anys m’hi van introduir, de mica en mica he anat adquirint més pes dins l’organització fins que ja m’he convertit en el responsable del concurs.

 

– Quin objectiu principal té el concurs Taca’m?

Promocionar el teatre amateur. Personalment, penso que està poc subvencionat per la quantitat de gent que mou i per la quantitat d’hores que s’hi dediquen. Quan vas a veure una obra professional pots exigir perquè has pagat un preu, però al teatre amateur pot ser que la qualitat no sigui tan alta com la del teatre professional, però la voluntat que s’hi ha posat sé que és molt més gran.

 

– Com fan la selecció de les obres que s’hi presenten?

Nosaltres llancem una convocatòria al concurs a diversos mitjans. Els grups presenten propostes, generalment sobre unes 60 o 70 cada any, depenent de l’any. A partir d’aquí, quan ens arriben totes les propostes, un equip de tres o quatre persones repassem les obres i fem la selecció. Tenim en compte la qualitat de l’obra, i que volem un concurs variat. No farem un concurs només d’obres clàssiques. També busquem novetats, coses que no s’han vist, com passa aquest any. Enguany hi ha dues obres que són totalment inèdites.

 

– Ha viscut algun moment especialment memorable en el teatre?

L’última obra que es va fer al Taca’m just en esclatar la pandèmia. Per mi és la millor que mai ha vingut, va impressionar. La votació popular va ser brutal. Sobre deu em sembla que va sortir un 9,9 o alguna cosa així. Va ser impressionant. També hi ha hagut altres obres en què m’he emocionat molt, com una obra que es deia 1714, que van portar els companys de Puigcerdà. Acaba amb un vers que és de la campana Honorat, que va ser una cosa impressionant. Quan vam fer la cloenda i l’entrega de premis els vam demanar que ens el tornessin a fer davant de tothom, és un vers que començava un actor i anaven sortint actors i posava la pell de gallina.

 

– Com veu el futur del teatre amateur?

Anem tirant endavant, mentre hi hagi voluntariat i a la gent li agradi, el teatre amateur, no morirà mai, al contrari. Jo veig que com més va, més gent està interessada a fer teatre i jo crec que és una peça fonamental per al nostre país. Movent-te una mica en aquest món vas veient que dins de l’Estat espanyol també hi ha llocs on el teatre amateur s’està promocionant molt bé.

 

– Quin missatge voldria deixar a les noves generacions?

Que estimin el país i que defensin la nostra llengua, el català, és el més important.

 

– Quin racó de Caldes escolliria i per què?

El carrer Escanyacans. Per mi és un racó molt especial. Hi ha un raconet petit que té una caseta amb una planta molt gran, vermella i per allà hi passo moltes vegades. M’agrada molt la fotografia, sobretot feta amb mòbil, i he fet moltes fotos d’aquell racó, moltes.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss