En un intercanvi de missives entre l’escriptor Henry Miller i l’actriu Brenda Venus i que ambdós, varen mantenir a finals de la dècada dels anys setanta, se sinceren i profunditzen respecte a les relacions personals i intimes. És cadascuna d’aquestes cartes, és on posen en relleu i donen sentit a la passió, l’amor i l’erotisme que en aquells dies, van gaudir a través de les diverses trobades. Tant és així, que H. Miller n’estava intensament enamorat de la B. Venus; fins al punt d’equiparar-la amb la mitologia que envolta a la deessa Venus-Afrodita. En un dels epistolaris l’actriu B. Venus li qüestiona el fet, de si les coses arriben quan deixes de cercar-les.
L’escriptor li respon; que sí, doncs, les coses sempre tracten d’arribar a nosaltres, però que som nosaltres a través de la mateixa ignorància, els qui bloquegem els esforços per part de déu, el destí o com vulguis anomenar-ho. H. Miller posa l’accent amb mantenir la fe, inclús en aquells instants en què tot sembla anar malament. I també, en la mateixa resposta, subratlla d’aquelles petites coses de la vida, són les que s’esdevenen sovint, molt més importants que aquelles que semblen o estan disfressades d’una aparentment grandesa. ¿Em comprens?, referint-se a l’actriu B. Venus.
I li reitera amb el fet de; sí que tinguéssim més fe, no cercaríem amb tant de valor, energia o decisió i seríem més confiats i serens. En les mateixes línies de la missiva, H. Miller confessa; que la serenitat és superior a la felicitat i que aquesta última paraula, està sobrevalorada. Finalment, explícita que la cosa és l’alegria, benestar o satisfacció. I parla de la sensació d’estar en el setè cel. Talment així, doncs, afegiria una frase atribuïda a H. Miller quan deia; que s’ha de donar un sentit a la vida, per al mateix fet de la mancança de sentit. Així mateix, és quan m’adono que va quedar patent el valor d’unes missives que ambdós van intercanviar i donar sentit a unes substancioses paraules farcides d’amor i passió.
