Un cavall anomenat Christmas
- 16/12/2025
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Mercè Jorba
Tot va començar la matinada de Nadal quan el meu pare em va regalar aquell poltre de tres anys, de rassa “appaloosa”.
Quan vaig obrir els ulls començava a clarejar i darrere els vidres, uns flocs blancs queien en silenci. Què era aquell soroll estrany? Ho havia somiat? De sobte, un renill fort i clar va travessar l’aire. La porta es va obrir i va aparèixer el pare tot cofoi amb un somriure d’orella a orella.
—Apa! Aixeca’t, Nil! I posa’t la jupa sobre el pijama, que no agafis fred.
Quan vam arribar al tancat em vaig quedar petrificat. Un poltre marró amb el front i el cul blancs i tot de taquetes blanques pintades al voltant del cos, trotava i es movia amb un cert nerviosisme.
—Com que és el teu regal de Nadal, he pensat que potser el podríem anomenar “Christmas” Però, això ho has de decidir tu. Algunes estones està capjup, d’altres neguitós, perquè ha perdut la mare, pobret. La van haver de sacrificar i crec que la troba a faltar. He pensat que…
Jo vaig saltar malhumorat, sense gens d’empatia cap el pobre animal, ni cap els sentiments del pare.
—Has pensat que com que jo també he perdut la mare, ens faríem amiguets! Doncs, no!
Amb nou anys i incapaç de saber gestionar el que sentia, vaig sortir corrents com un gos rabiós i em vaig tancar a l’habitació. Era conscient que el pare també patia per la pèrdua de la mare i que potser necessitava l’escalf del seu fill, però jo continuava tancat dins meu i encès d’ira contra el món.
Havia passat un any. En Christmas sempre procurava apropar-se’m i jo continuava fent com si no el veies. Pobret! Quina culpa tenia que jo fos tant cabut i neuròtic…
La vigília de Nadal la senyora Rosa es va posar de part i el pare va haver de prendre el seu maletí i sortir corrents. Em va dir que passaria un moment a avisar la tieta perquè jo no estigués sol.
Em va despertar el xiulet del vent i els cops dels porticons. Una galleda que va picar contra l’ampit de la finestra, em va provocar un bon sobresalt. On era la tieta Lola? Potser no podia arribar. Jo no recordava haver presenciat mai una tempesta com aquella. Com estaria en Christmas? Era estrany, de sobte, començava a preocupar-me el seu benestar. I… es veu que el cavall va sentir el mateix per mi. Es va alçar al davant de la meva finestra colpejant-la amb les potes fins a trencar-la. Després, va ficar el morro renillant i gesticulant.
—Vols que vingui amb tu?
Va moure el cap amunt i avall amb fermesa. Vaig agafar les botes i roba d‘abric. Però, la mateixa força de la tempesta no em deixava obrir la porta. En Christmas se’n va adonar i va començar a colpejar-la fins que la porta es va partir. Llavors, es va inclinar tot fent un gest amb el cap perquè pugés sobre el seu llom. Em vaig sentir estrany; no l’havia muntat mai. Vam córrer lleugers com el vent, mentre se sentia un gran terrabastall i el sostre de la casa s’esfondrava. M’havia salvat la vida. Vam galopar sense parar amb el vent i l’aigua glaçats clavant-se als nostres rostres. Jo anava ven arrapat al seu cos i a la seva crin. Em sentia protegit. Vam arribar a una zona rocosa i el seu instint el va portar a endinsar-se per una cova. Allà vam passar la nit. Ell ajagut i jo abraçat a ell.
Vaig notar una humitat a la cara, era en Christmas que m’estava llepant. A fora, era clar i la tempesta havia passat. Vam refer el camí i vam topar amb el pare, que havia conduït tota la nit per trobar-nos, doncs la tieta Lola ens havia vist escapar de l’esfondrament.
A la nit, a ca la tieta, en Christmas va començar a enfebrar-se i a respirar amb dificultat, la mullena de la tempesta li passava factura. Em vaig negar a marxar de l’estable i el pare em va portar unes mantes. Em vaig quedar arraulit al costat del pobre animal, mentre l’anava guarint amb les recomanacions del veterinari. Aquella nit li vaig dir com l’estimava, li vaig demanar perdó per com l’havia tractat, li vaig assegurar que no el deixaria sol mai més i li vaig suplicar que no es morís. Va alçar les parpelles… em va mirar als ulls. Em deia que també m’estimava i que se sentia estimat. Va tornar a tancar les parpelles. Vaig notar que ara respirava amb tranquil·litat. Llavors vaig formular un desig.
Algú em mullava la cara. Vaig obrir els ulls. Ja era de dia i en Christmas estava dret al meu costat i m’estava llepant. El meu desig s’havia complert. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes.
Tot i la pena per l’absència de la mare, l’afecte del meu Christmas em donava ànims per seguir endavant. Ell m’havia ensenyat molt i jo no el defraudaria. El vaig abraçar amb emoció.
—Bon Nadal, Christmas!
Felices festes!
