Elena codina

Elena Codina Sampera

> Mireia Clapers 

Nefropediatra i responsable de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica a l’HSJD

De mirada amable i tracte proper, ha crescut envoltada de fórmules magistrals a la farmàcia familiar. Decidida en defensar a la infància des del seu vessant com a pediatra, participa activament en iniciatives per mantenir una relació responsable amb el medi ambient. Espera retrobar-se aviat amb la pràctica del violoncel

Imatge > J.SERRA 

 

 

“Cal un enfocament que posi la criança i la salut maternoinfantil al centre, a les persones i la salut”

 

  • Sempre has volgut ser pediatra?

De petita fèiem broma amb el meu pare: em deia que seria advocada perquè era molt de la justícia i ho tenia molt clar. Però finalment vaig decidir estudiar medicina. A la pediatria, el fet de dedicar-me a la salut dels infants, de veure aquesta certa vulnerabilitat i haver de protegir una part tan especial de la població, i alhora tractar amb una energia tan fresca com la dels nens, em va agradar molt.

  •  Per què decideixes especialitzar-te en nefrologia pediàtrica?

És una especialitat amb molta fisiologia: has d’entendre molt bé què passa en el cos humà per poder explicar com funcionen els ronyons. A més, en nens té una part molt bonica. En casos de trasplantament renal o d’hemodiàlisi, són infants que, en la majoria de casos, acaben anant molt bé. Vaig tenir la sort de poder fer una rotació en nefrologia a Sant Joan de Déu quan era resident, m’hi vaig acabar quedant, i fins ara, que em dedico a la pediatria ambiental. 

  • Què és la pediatria ambiental?

Ve derivada de la unitat que portava de nefrologia, de risc cardiovascular. Vaig començar a sospitar que l’entorn on vivim, sobretot en els més petits, té un impacte molt gran en la salut o en la malaltia. La pediatria ambiental consisteix a estudiar tot allò que ens afecta des de l’àmbit de l’entorn on vivim: si és un entorn urbà o rural, a quina contaminació estem exposats, etcètera. Però també inclou els estils de vida. Té una part molt important de prevenció, que com a pediatra m’agrada molt: poder incidir en aspectes com quina activitat física fem, com mengem o a quins tòxics estem exposats dins de casa. Tot això crec que és molt interessant i pot tenir un impacte molt important en la salut de la infància  d’ara i del futur. 

  • Quan t’adones de la necessitat d’un enfocament ambiental de la salut maternoinfantil?

Va ser arran de la consulta que portava de risc cardiovascular, on veia sobretot adolescents amb patologies que jo havia estudiat, però en adults, com la hipertensió, la diabetis tipus 2, el fetge gras o problemes hormonals. En veure tants nens amb patrons similars, vaig pensar que calia enfocar-ho d’una altra manera i començar molt més abans. Si incidim en etapes molt precoces, podem tenir un gran impacte i evitar arribar a l’adolescència amb aquestes patologies. I va ser aquí on vaig començar a indagar

  • Lideres la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Per què es crea aquesta unitat i quina funció té?

Es crea per la necessitat imminent que tenim de posar l’ambient i l’entorn on creixen els nostres infants com una prioritat assistencial. Cal relacionar tota aquella evidència que hi ha sobre la contaminació atmosfèrica, el canvi climàtic, els plàstics, etc. Això no és només salut pública, sinó que nosaltres, com a pediatres, hem de traslladar tot això a l’assistència clínica. Que un hospital aposti per això vol dir que necessitem traslladar tot aquest coneixement al pacient. Transformem l’assistència amb aquesta visió i també amb la que anomenem salut planetària: com integrem el concepte que tot allò que fem al nostre planeta té un impacte i ens afecta de manera directa en la salut. Necessitem canviar aquesta visió de la salut perquè en el nostre dia a dia, en els nostres hàbits i també en la nostra prescripció, hi incloguem aquesta visió de salut planetària.

  • Podem arribar a un futur sense tòxics?

Jo crec que sí, però serà difícil. Tenim molta capacitat de canviar coses: la població, juntament amb el que les normatives i les legislacions dictin. I crec que aquests dos ingredients són necessaris. Aconseguiríem viure en uns ambients que ens protegissin més. De fet, per mi el primer pas és prendre consciència, sense entrar en alarmismes ni angoixes, perquè amb això no funcionem. Però sí que tenim molt de camí a recórrer, i crec que estem anant fins i tot ràpid. La societat està demanant canvis.

  • Encara ens queda molt per fer?

Cal un enfocament que posi la criança i la salut maternoinfantil al centre, que posi les persones i la salut al davant. Quan entenguem que aquestes mesures no són només accions aïllades del canvi climàtic, sinó que afecten la nostra salut i la del planeta, ho entendrem com un conjunt. Jo crec que encara falta arribar bé a aquest missatge. Els canvis han de ser molt estructurals, i a vegades les legislatures de quatre anys dificulten que s’apliquin, perquè les polítiques que tenen un impacte social d’entrada costen de veure. Però hi ha altres exemples, com París o Londres, on s’han pacificat molts entorns, s’ha posat molt de verd i, tot i la reticència inicial, després la gent n’ha estat a favor. De fet, treballo molt amb urbanistes i arquitectes per aconseguir aquests canvis, perquè els pobles i les ciutats poden ser la primera eina de salut que tenim més a prop. La mobilitat activa és un efecte en cadena: si la gent es mou més, hi ha menys obesitat, més supervivents, una esperança de vida més llarga, etcètera

  • Participes en iniciatives per fomentar el contacte amb la natura com “300 dies fora”, o el “Bicibús” en què consisteixen?

 Soc ambaixadora d’una iniciativa liderada per la Kilian Jornet Foundation i Wild Me, que és una entitat d’educació ambiental amb què pretenem sensibilitzar i promoure petites accions que ens connectin amb el que som, amb la natura. No es tracta de fer grans travesses, sinó, per exemple, que fent el camí cap a l’escola puguem observar quins ocells sentim o, en lloc de fer els deures a dins, fer-los a fora. Són petites gotes de connexió amb la natura per anar fent que aquestes generacions, sobretot els infants, se sentin vinculats amb l’entorn, l’estimin i el coneguin, i que els en surti d’una manera innata la necessitat de protegir-lo. Perquè, si no, serà difícil protegir allò que no estimes. Pel que fa al Bicibús, és una iniciativa que va començar a la Plana de Vic i que vam posar en marxa a Caldes ara fa dos cursos escolars. Es tracta d’anar en bicicleta de manera col·lectiva cap a les escoles. Actualment, les quatre escoles ja tenen Bicibús, i és una iniciativa en què tot són beneficis.

  • Quins beneficis aporten aquestes iniciatives?

Està demostrat que els nens que fan activitat física abans de començar les classes tenen una millor capacitat d’aprenentatge, menys obesitat, més equitat de gènere… Si les nenes s’acostumen a moure’s en bicicleta o a fer activitat física des de petites, mantindran aquesta activitat durant més temps. Per mi, és un canvi molt de base. Si tenim per norma moure’ns pel nostre poble amb bicicleta, deixant a part el trànsit motoritzat, també es generen efectes en cadena: millora la qualitat de l’aire i del soroll, la pacificació dels entorns, i a més els entorns escolars, que són un dels punts on els nens pateixen més accidents, esdevenen més segurs. Alhora, afavoreix la connexió amb el que som, amb espais més naturals, i enriqueix tot el que els nens viuen abans fins i tot d’arribar a l’escola

  • Continues tocant el violoncel?

El meu fill ha començat a tocar el violoncel ara, i crec que serà l’excusa perfecta per tornar-lo a posar a punt. Ho trobo molt a faltar, de veritat. Espero poder reviure moltes emocions que tinc una mica abandonades.

  • Ens trobem al Museu de la Farmàcia Codina, què significa per a tu?

Tot comença aquí. De fet, la meva família és d’aquí. Totes les generacions passades van contribuir a fer que això es mantingués, cadascuna amb les seves característiques. Ja no és només la farmàcia, sinó tot el que ha aportat cada generació tenint com a punt de referència aquest espai. Se’n parla molt d’aquests farmacèutics, però darrere hi ha hagut moltes dones donant-los suport, i crec que gràcies a això també s’ha mantingut com s’ha mantingut. M’agrada valorar-les. Jo he passat moltes hores aquí. De petita, sortia de l’escola del Carme i venia aquí, i per mi és com casa.

  • Quin racó destacaries de Caldes?

Jo soc del nucli antic, però destacaria el parc de Can Rius. Hi havia anat quan encara no era un parc, per fer activitats amb la parròquia. Actualment, hi passem molt sovint per anar a l’escola amb el meu fill. Crec que és com un tresor, una sort que tinguem aquest espai verd, aquest pulmó tan interioritzat dins del poble. Realment, és dels pocs llocs on els nens i nenes poden jugar sense haver de patir pels cotxes o pels carrers. Penso que al parc de Can Rius m’hi sento bastant com a casa.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss