Laura Pulido

Laura Pulido: “A nosaltres ens agrada fer reivindicació i activisme des d’un altre àmbit, des d’una mirada més festiva i humorística”

> Mireia Clapers

La calderina Laura Pulido és membre de la banda de drag queens punk “Ruïnosa y las Strippers de Rahola” amb el seu personatge, la Marrana Juràsica, que toca la bateria dins la banda, ella i les seves companyes han sorprès el panorama musical actual amb el llançament, aquest passat mes d’octubre, del seu primer EP Nuestra infancia travestida. Després de més de seixanta concerts per a sales barcelonines i de la resta de l’estat, aquestes artistes transgressores, amb un estil musical únic, que elles mateixes s’han inventat, utilitzen el sentit de l’humor per fer activisme amb les seves lletres.

 IMATGE | Marrana Jurásica al Futuroa Sarao Drag 2022 > marcos g. baker

 

– Com sorgeix el projecte musical de “Ruïnosa y las Strippers de Rahola”?

La idea sorgeix una tarda de juny, just després de ser alliberades del confinament, en un bar. Les 4 ens vam conèixer estudiant teatre i, qui més qui menys, havíem temptejat amb el món de la música. Sempre ens hem avingut molt en l’àmbit artístic, tenim un sentit de l’humor molt similar i totes compartim una fascinació pel drag, el rock i el teatre.

Tot va sorgir perquè la Ruïnosa, la nostra cantant, havia trobat uns vestits de boda i teníem ganes de fer un videoclip banyant-nos al mar amb aquests. Ella va proposar que per fer un videoclip primer hauríem de fer una cançó i una cosa va dur a l’altra. Mesos més tard érem a un sofà component Soy Catalana amb una guitarra espanyola i amb una llista de possibles títols de cançons a les notes del mòbil.

El nostre imaginari comú ens ha facilitat molt la comunicació i la creació. Els conceptes, les idees a vegades sembla que surtin gairebé soles, tot i que darrere s’hi amaguen moltes hores de pensar en el projecte, de recerca i d’escoltar i veure altres propostes artístiques. També de passar hores submergint-nos en les profunditats dels vídeos d’internet. Realment som molt friquis del que ens agrada i sense això no creiem que hagués sigut possible tirar endavant aquest projecte.

Finalment, el juliol del 2022, després d’un parell d’anys coent la idea i les cançons a foc lent, ens vam estrenar en concert al Maricon Bar de Barcelona.

 

– Qui en formeu part?

El grup el componen quatre personalitats excèntriques, tant glamuroses com esbojarrades, que són Ruïnosa Rahola (la cantant), Kalva Klein (guitarrista), Nico Lokao (baixista) i jo mateixa, la Marrana Jurásica (bateria). Tot i que, darrere aquestes personalitats extravagants, estan el Jaume, el Marcel, l’Anna i la Laura.

 

– Com us coneixeu?

Les quatre ens coneixem durant els estudis i mentre ens formem en arts escèniques. La Ruïnosa i jo ens vam conèixer quan teníem quinze anys estudiant el batxillerat d’arts escèniques a Barcelona, i ens vam fer súper amigues, i el mateix els hi va passar a Kalva i Nico fent un taller d’estiu de musical quan eren adolescents. En començar els estudis superiors d’art dramàtic, la Ruïnosa em va presentar a Nico, amb qui vam encaixar al moment, i llavors quedant com a amigues i sortint de festa juntes, Nico ens va presentar a la Kalva. I la resta és història.

 

– Quan fa que toques la bateria? Com et vas formar?

Toco la bateria des que tinc deu anys, vaig començar l’any que feia 5è de primària i em vaig formar fent classes particulars. Des de ben petita sempre he sigut una mica rebel, i no volia apuntar-me a una escola de música perquè no volia fer solfeig, així que el meu pare va buscar professors particulars i vam acabar trobant al David Garriga, a qui li dec tot el que sé. Així que vaig estar molts anys anant a un buc de la Bucbonera amb el David, perquè m’ensenyes a tocar la bateria. Alhora també vaig muntar el meu propi grup de rock, The Monkey Band, amb col·legues meus de classe amb els que assajàvem i de tant en tant fèiem concerts. Vam arribar a tocar per la festa major de Caldes i tot! Però amb disset anys, com feia el batxillerat a Barcelona i hi havia amics del meu grup que ja començaven a anar a la universitat, es va dissoldre la banda i vaig deixar de tocar. I no va ser fins que va sorgir la idea de Ruïnosa y las Strippers de Rahola que no vaig reprendre la bateria i vaig tornar a gaudir del meu instrument.

 

– Totes les integrants teniu un nom artístic, per què Marrana Jurásica?

La Marrana Jurásica sorgeix una mica de casualitat. Durant aquesta època en què començàvem a crear el grup jo treballava com a actriu en un espectacle i instal·lació participativa familiar al Poble Espanyol, que havien creat Sàndal Produccions, anomenada Jurassic Jones. En ella, les netes d’Indiana Jones acompanyaven a les famílies a què les ajudessin a desenterrar el fòssil de T-Rex més gran que s’havia trobat mai. Era molt divertit, i sempre els hi explicava anècdotes de la feina a les meves companyes. Així que xerrant i xerrant, i entre broma i broma va acabar sorgint el nom de Marrana Jurásica, en referència a tot aquest món dels dinosaures del que formava part en aquell moment.

 

– Com decidiu el nom de la banda?

Des de l’inici estava clar que faríem transformisme i, per tant, hauríem de crear el nostre alter ego, i buscar un nom per la banda adient, i així ho vam fer.

El primer referent del nostre nom surt de la nostra infància: seguint la tradició de l’estètica queer dels malvats dels dibuixos animats, el Club Super3 ens va entregar l’esperpèntica Ruïnosa Gratandós. Era una travesti de cap a peus i va ser el nostre primer referent del punk, del glamour i del poder femení. I, per altra banda, tenim a la Pilar Rahola, que en veure la seva gran personalitat i els lookazos que porta sempre vam veure que necessitava un equip de strippers personals per amenitzar-li les festes a la seva piscina de Cadaqués.

Després de nombrosos i vergonyosos noms de grup, el que realment ens va captivar va ser Ruïnosa y las Strippers de Rahola que des del principi suscita una imatge molt poderosa i absurda a la vegada.

 

– Quin és el vostre estil?

Quasi des del començament vam tenir clar que l’estil que ens definia era el Subnopunk (un estil de música que ens vam inventar nosaltres mateixes). Inspirades pel subnopop d’Ojete Calor i per l’electro disgusting de Las Bistecs. Nico Lokao, qui al principi escrivia les cançons, va tenir la brillant idea de fer una cançó que es diguès Subnopunk (el qual és el single del nostre primer EP), en la qual definia el que volia dir el subnopunk i ser subnopunk, era com un manifest de qui érem nosaltres i del que era. I una mica després li vam afegir darrere la paraula Travesti. Així que actualment ens definiríem com un grup de Subnopunk Travesti.

 

– Quins són els vostres referents?

Sempre ens comparen molt amb Las Vulpess. Sembla que hi hagi una llei no-escrita que diu que per començar un grup de punk s’ha de fer un cover de Me Gusta Ser una Zorra i ens sembla fantàstic. És un himne atemporal i Las Vulpess són les mares de tota l’escena i unes grans referents per nosaltres.

A part d’elles també hem begut molt de Siniestro Total (per culpa d’algun dels nostres pares); una banda de punk-rock dels anys vuitanta que jugaven molt amb lletres grotesques, satíriques i que a més a més sonaven impressionantment bé. Seguint per aquesta línia, però amb quelcom més modern, tenim a Los Punsetes, un grup contemporani que també treuen el seu nom d’un personatge català, Eduard Punset, i que té unes lletres que podrien ser himnes.

Pel que fa al sentit de l’humor absurd i d’experimentar amb diversos estils musicals, ens inspira el grup de Badajoz Los Ganglios, que recentment han tornat als escenaris i no podem esperar a veure’ls en directe. També són grans referents grups amb sons més electrònics, però amb conceptes, lletres i directes fantàstics més relacionats amb el món queer, com ara Putilatex, Ojete Calor, Las Bistecs (que en pau descansin) o Ladilla Rusa. I a part de la música, sempre ens ha inspirat molt el musical i la pel·lícula The Rocky Horror Picture Show, l’argument, els personatges, l’estètica, és tot el que desitgem que tingui el nostre grup.

 

– Us sentiu còmodes si us etiqueten com a banda de queer punk?

Nosaltres mateixes ens vam inventar la nostra pròpia etiqueta amb la qual ens sentim més identificades, però, dins dels estils ja creats en els que ens podrien englobar estem còmodes i orgulloses de formar part del queer punk. I encara més de tota la moguda queer punk que és viu ara mateix a Barcelona, que tot i ser underground ha creat una comunitat molt maca i en la que ens sentim molt a gust tocant. Trobem que el queer punk ens defineix bastant, ja que som queers i punks, però en el que no ens sentim tan identificades és que normalment totes les bandes de queer punk en les seves cançons parlen exclusivament i molt explícitament de totes les reivindicacions queers que fan, i a nosaltres ens agrada fer reivindicació i activisme des d’un altre àmbit, des d’una mirada més festiva i humorística, ja que creiem que simplement, pujar travestides a dalt d’un escenari ja és un acte i una reivindicació política.

 

– Utilitzeu el sentit de l’humor per fer activisme amb les vostres lletres?

Efectivament. L’espai d’un concert és un espai festiu, per tant, volem que la gent s’ho passi bé, però com a artistes ens veiem obligades a exposar el que ens inquieta, el que ens enfada i el que trobem absurd. L’humor és l’eina perfecta, ja que nosaltres ens ho passem bé i el públic també. Creiem que de vegades no cal donar grans reflexions polítiques i que tenim dret a crear un espai on tant el públic com nosaltres ens en burlem de les situacions surrealistes que ens ha tocat viure sense necessitat d’una gran reflexió ni de solucions pamfletàries de músics que es pensen que poden arreglar el món. Això sí, l’absurd té uns límits i de vegades les situacions que vivim ens obliguen a posicionar-nos i a dir el que sentim sense pèls a la llengua ni capes d’ironia.

 

– Acabeu de publicar el vostre primer EP “Nuestra infancia travestida“, què hi podem escoltar?

En el nostre primer EP s’hi poden escoltar cinc cançons que nosaltres considerem com la primera etapa de Ruïnosa, no son les primeres cinc cançons que vam escriure, però creiem que engloben molt bé i resumeixen aquest primer any de concerts que portem juntes. Les cinc cançons són els nostres primers tres singles publicats, que vindrien a ser Soy Catalana, Puta Renfe i p0pper. Més dues de noves, Subnopunk i Mi Harley Davidson. Són cinc cançons que pel nostre primer EP ens defineixen molt i que representen aquesta primera etapa del grup, el nostre naixement, per aquest motiu s’anomena Nuestra infancia travestida.

 

– Heu presentat “Nuestra infancia travestida” a Barcelona i Madrid fa molts pocs dies, com va anar, quin és el feedback que heu rebut?

Estem súper contentes amb el feedback que hem rebut. A Barcelona sempre és un plaer i és espectacular tocar, perquè és casa nostra, és la nostra gent que porta venint a tants concerts, que se saben totes les cançons de memòria i embogeixen, igual que nosaltres fem en veure al públic tan entregat, i és una explosió d’energia i d’adrenalina molt maca i molt emocionant per nosaltres. A més, vam arribar a fer sold out! I a Madrid també ens ho vam passar genial, era el segon cop que tocàvem i també vam aconseguir omplir la sala, i el feedback que vam rebre del públic era de molta gent que no sabia gaire bé que es trobaria i que els hi va acabar encantant el show. Així que no podem estar més contentes.

 

– Porteu gairebé seixanta concerts, on us agrada més actuar i per què?

Déu-n’hi-do… Doncs com deia a la pregunta anterior per mi tocar a casa, a Barcelona, és la millor experiència de totes. Veure una sala plena o un espai a l’aire lliure ple de gent que s’ho està passant genial amb els seus amics i família, que se saben totes les cançons i que ho donen tot, genera molt de caliu i ens acaba emocionant perquè com a artistes és el millor que ens podíem imaginar. També he de dir que tocar fora de Barcelona també ens encanta, que no tot és la capital, per exemple, sempre que anem a tocar per Tarragona el públic estar igual d’entregat i és encara millor veure gent que no ens ha vist tant estar també al cent per cent. I inclús fora de Catalunya, recordo durant l’estiu que vam tocar a Màlaga i em va sorprendre molt la rebuda que vam tenir amb gent que no ens havia vist mai, que potser ens havia escoltat per Spotify o havia sentit de nosaltres, però mai havien vist el nostre directe i també va acabar sent genial. En conclusió, si el públic s’ho passa bé, nosaltres encara més.

 

IMATGE | Les components de la banda Ruïnosa y las strippers de Rahola> david cardona

 

– Com descriuries el que es viu als vostres shows?

El que és viu en els nostres shows és una bogeria. Nosaltres busquem crear una experiència en el que el públic es senti immers en un univers excèntric, estrany, però alhora divertit, no busquem que sigui simplement un concert, sinó un show, una experiència. Els quatre del grup som actors i pensem molt en el ritual que ens agradaria que fos el nostre espectacle, així que a poc a poc anem innovant, anem afegint elements nous, cançons noves, gags nous, i intentem anar-nos actualitzant a mesura que passa el temps. Volem que el públic s’uneixi al deliri que és Ruïnosa y las Strippers de Rahola, i en els nostres shows se sentin un més dins de tota aquesta història esbojarrada que ens hem inventat. Simplement, el nostre show és el que a nosaltres ens agradaria anar a veure un dissabte a la nit.

 

– Us agradaria actuar a Caldes?

Jo sempre estaria encantada de tocar a Caldes, i als altres membres del grup els apassionaria també la idea, estic segura. Encara més, el nostre “primer concert” (no oficial), que va ser una prova per veure com ho rebia el públic i va ser al jardí de casa els meus pares aquí a Caldes, així que seria tornar als inicis en què assajàvem al garatge de casa meva. Així que nosaltres, i més jo, estaríem encantades d’actuar a Caldes. Ara bé, seria curiós veure quina resposta obtindríem dels calderins en veure una proposta tan estrafolària com la nostra, s’hauria de veure si funcionaria.

 

– Què fa la Laura Pulido quan no és Marrana Jurásica?

No maquillar-se mai. És broma (tot i que és veritat). La Laura Pulido és una persona normal (dins de l’ampli rang de què vol dir ser normal), és actriu, músic, trapezista, a vegades fa de model, a vegades fa de directora escènica, una mica el que li vagi sorgint. I dins la seva vida diària combina els seus projectes artístics amb la docència, impartint classes de teatre i d’altres arts escèniques a infants, i treballant de monitora de menjador. Així em descriuria. Això és el que faig quan no soc la Marrana Jurásica, però soc un cul inquiet i aquest any estic fent tot això, i l’any que ve ja veurem en que estaré ficada. El que sí que estic segura és que seguiré i seguirem donant-li canya al grup, ja que és un projecte que ens apassiona, en el qual hem treballat moltíssim i tenim moltes ganes d’evolucionar, d’aprendre, de crear i treure a la llum coses noves i de continuar passant-ho igual de bé com ho portem fent fins ara, o més, si és que és possible.  

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss