El fet d’anunciar un fals traspàs d’una persona reconeguda i popular, no ha de ser gens fàcil. De fet, és com saltar-se el protocol que imposa la vida. I més si aquesta, destaca per les habilitats que mostra en alguna faceta artística o a dins d’una àrea influent de la societat. I encara, ho és més de difícil, en l’actual connectivitat existent arran de la disposició d’aparells electrònics i digitals i els quals, ens permeten d’estar en constància permanent i sovint de tots aquells fets socials, culturals o polítics, que es realcen i són noticiables durant les vint-i-quatre hores del dia.
A partir d’això, és quan la veritat plausible, experimentada i verificada, pateix perquè es posa en un dubte constant de si allò que s’ha anunciat en realitat, ha succeït o ha estat sense pal·liatius, només un engany o falsedat majúscula. Així mateix, cal sovintejar l’arrel de la font d’on parteix el fet anunciat a fi, d’anticipar-nos a l’engany i esbrinar i matisar la veritat que mai s’esdevé absoluta. Doncs, la veritat està més aviat associada amb la idea que és relativa.
A dins d’aquest matís, allò que en principi, pot començar com el clàssic joc; de quan es forma una filera de persones i on cadascuna, va comunicant en cadena i cau d’orella, un fet que ha escoltat i interpretat; és a mesura que corre el succés en el boca-orella, quan el comunicat, es va distorsionant per la metamorfosi que pateixen les paraules que s’han emprat per narrar o explicar, allò que ha succeït. El resultat final del joc, que comenta a viva veu l’última persona de la filera i que ha rebut el missatge específic d’un fet, que la resta han sentit a dir. El cas és que els participants en el joc, queden perplexes per al contrast de la interpretació del fet anunciat de la primera persona que compon la filera i d’on ha partit la notícia verídica. Des d’aquesta premissa, cal assenyalar que el fet, d’anunciar un traspàs que no s’ha produït, com el que a la seva època, va sofrir a la seva pell, l’escriptor Mark Twain, s’esdevé una fonda perplexitat social i sobtada i una convulsió dolorosa i que afecta sobretot, a les persones afectades que l’estimen, l’adoren i l’aprecien.
Sembla ser, i dins d’aquest context, que en l’instant que Twain se’n va assabentar sobre la notícia que s’estenia del seu traspàs, va sortir del pas, declarant; que allò que es deia de la seva pròpia mort, no tenia cap mena de fonament i que no calia insistir amb la seva extinció. Per aquest motiu, considerava que era molt difícil que aquella notícia que l’afectava se sostingués en el temps. En relació amb això, també el mateix escriptor, cap a l’any 1872, apuntava que havia escoltat a algú que va dir; que per conèixer a una comunitat s’ha d’observar els seus funerals i quina classe de gent enterren amb més cerimònia.
