Jonatan del Amo

Jonatan del Amo Banyuls

> Mireia Clapers

 

Hortolà i fotògraf

Moltes vegades el veiem acompanyat de la seva càmera capturant l’actualitat de la vila que es veu recollida en el popular setmanari Tot Caldes. De posat calmat i tranquil, ha tornat a tocar la guitarra amb el seu grup de rock metàl·lic i, també, amb el seu grup de rumba catalana amb arrels de flamenc. Estima la terra i procura potenciar i preservar el patrimoni agroalimentari calderí

IMATGE | J.SERRA

 

“No pots comparar un tomàquet híbrid amb un tomàquet de varietat antiga”

 

– Vas estudiar fotografia.
Al moment de triar els estudis, la fotografia era un tema que m’interessava bastant. També ho havia viscut a casa, ja que la meva mare sempre feia fotos i em vaig orientar cap aquí. En aquell moment, era un tema que m’interessava.

– Des de quan has tingut interès per conrear la terra?
L’interès em ve de petit, a casa teníem una finca amb fruiters i oliveres, però sobretot va començar en un moment on vaig anar a viure a una masia a Palau-Solità i Plegamans. Teníem molta terra i amb la meva parella, la Míriam, vam decidir aprofitar la finca, a més a més de les nostres feines, per cultivar hortalisses.

– Com neix la Panotxa?
És un projecte que vam crear perquè teníem un grup de consum i també veníem a mercat, en un mercat ecològic que es feia a Caldes, que malauradament ja no existeix. A partir d’aquí vam començar a experimentar amb varietats locals i a la meva parella se li va ocórrer de començar a crear un banc de llavors i va ser la manera de buscar primer una diferència en el producte que estàvem oferint en aquells moments i a la vegada treballar amb l’agroecologia que és un tema que sempre ens havia agradat i potenciar aquest patrimoni agroalimentari.

– En quin moment detecteu que cal recuperar les varietats locals?
Quan estàvem fent horta i vam crear el nostre banc de llavors ens vam trobar que no trobàvem varietats antigues, que no hi havia persones o empreses que n’oferissin i l’única manera era contactar directament amb pagesos d’aquí de la zona. Com que teníem coneixements d’alguns vam començar a trobar algunes varietats, uns pagesos ens portaven a uns altres i a partir d’aquí vam començar a crear el nostre banc de llavors. Sense cap més intenció de tenir unes varietats on poder cultivar-les. Després vam veure que aquestes varietats eren molt interessants i funcionaven molt bé, són varietats que estan aclimatades al territori i, per tant, són més resistents a plagues i ens va començar a agradar tot aquest món de les varietats antigues.

– Per què decidiu crear un banc de llavors?
Moltes d’aquestes varietats que havíem recuperat ens les havien donat gent gran, que en molt poc temps havien faltat i ens vam adonar que érem els responsables de tenir aquestes llavors, que ningú més les tenia perquè els fills d’aquests pagesos no feien horta, aquí va ser quan vam decidir posar-nos d’una manera més seriosa a crear el banc de llavors.

– Com sorgeix la col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers?
En un moment en què ens vam replantejar el nostre dia a dia, perquè vam ser pares, i vam deixar la part més productiva, per no perdre aquestes varietats, tot i que les teníem en el celler de la casa i estaven ben conservades, vam decidir aprofitar el banc de llavors que s’estava començant a crear en el Museu de Ciències Naturals.

– Quantes llavors vau dipositar?
Primer vam entrar unes noranta llavors, més o menys, i després, amb el temps, he acabat sent jo el coordinador del banc de llavors i hem acabat entrant totes les que teníem. Ara mateix, en el banc de llavors de Granollers hi ha gairebé quatre-centes varietats.

– Com es conserven les llavors?
El que tenim és un banc de germoplasma que congela la llavor i la podem mantenir molts anys, tranquil·lament cinquanta anys, i després hi ha una part de “neveres” que són les entrades i sortides de llavors que van a parar a productors i hortolans que ens en demanen. Aquestes llavors, gent que col·labora i jo mateix, les cultivem com aquí a l’hort de Caldes. Quan recollim la llavor, una part la congelem i en fem aquesta còpia de seguretat i una altra part serveix per cedir a pagesos i hortolans que tenen ganes de provar aquestes varietats.

– Hi ha hagut bona resposta a l’hora de reintroduir les varietats antigues?
Jo crec que és un camí lent perquè la gent està acostumada a les varietats comercials, però cada cop hi ha més consciència. Molts pagesos, sobretot els joves, s’han adonat que oferir aquest producte acaba sent un producte de quilòmetre zero, de proximitat, que agrada molt a la gent. No pots comparar un tomàquet híbrid amb un tomàquet de varietat antiga i aquesta diferència que potser els hi suposa de producció perquè de vegades són varietats que produeixen menys els hi beneficia el fet que agraden més i tenen més clients.
La idea és aquesta, anar-les reintroduint, també hi ha molts restaurants que estan molt interessats perquè estan recuperant plats relacionats amb aquestes varietats.

– Quines varietats heu pogut recuperar?
La majoria són varietats molt antigues, tenim molta varietat de tomàquets i de mongetes, que és el que més hem trobat, com el tomàquet de pometa, el poma ple, el nas de bruixa… Aquests tomàquets s’estan recuperant i estan agradant molt perquè realment són molt bons. Després també hi ha carabasses, com la carabassa del Rabequet, la carabassa del bon gust, la de cabell d’àngel, que es fa servir per fer postres. Hi ha altres hortalisses que havien cuinat les nostres àvies com, per exemple, l’estirabec, que és un pèsol que es menja tota la tavella i que ara es torna a trobar a les botigues gràcies a aquesta reintroducció.

– Tens una parcel·la a les Hortes de Baix, us gestioneu d’alguna manera?
Aquí hi ha una associació d’hortolans, tot i que això són horts privats, a diferència dels de Torre Marimon, que són públics, aquí tenim una associació que s’encarrega sobretot del tema del reg i de l’aigua. Reguem amb aigua termal, de fet als horts on estem són molt, molt antics. Els primers mapes que hi ha dibuixats de Caldes, quan només existia el nucli antic al costat de la muralla aquests horts ja hi eren dibuixats. Aquí s’hi han trobat monedes romanes, per tant, és un lloc on històricament s’ha cultivat sempre, resseguint el circuit de l’aigua termal. El fet que hi hagi totes aquestes séquies es deu a l’aprofitament de l’aigua termal que devia sobrar del poble passava per aquí i es va anar estenent a aquestes hortes.

– El fet de regar amb aigua termal dona unes característiques especials al cultiu?
L’aigua termal és una aigua molt peculiar, és bona per a algunes coses i no ho és tant per a unes altres. És una aigua molt mineralitzada, té moltes sals minerals, no deixa de ser una aigua una mica salina, per tant, és una aigua que no és bona per consumir de manera humana, és bona per tractar tot el tema de reumatismes que la gent es fa els banys als balnearis, però a les plantes no és l’aigua que més els hi agrada, però és l’aigua que tenim. Hi ha coses que no podem plantar aquí com són les mongetes o les maduixes que no acaben de funcionar perquè no els hi agrada aquesta salinitat de l’aigua, però hi ha coses com els tomàquets que més o menys funcionen i tenim la particularitat que reguem amb aigua calenta, que a l’hivern està molt bé, però a l’estiu l’hem de deixar refredar perquè està massa calenta.

– Cal fomentar l’agroecologia?
A poc a poc hi ha un canvi de mirada en general, en tema energètic, climàtic i això engloba també els aliments que consumim. L’agroecologia va més enllà de cultivar una cosa de manera ecològica, li posem l’etiqueta d’ecològica, però que no deixa de ser la manera en què cultivaven els nostres avis i els nostres besavis. La revolució verda de l’agroquímic que va arribar a partir dels anys seixanta és relativament nova i ha demostrat que en molts casos no acaba d’ajudar. L’agroecologia complementa tot un sistema no només d’alimentació sinó de consum i de vida i això depèn molt de les polítiques que facin els que governen.

– L’any 2019 vas publicar el catàleg “12 mesos, 12 varietats locals”.
Sí, va ser un encàrrec de l’Ajuntament, ja que estava interessat amb el que estàvem fent. Vam proposar 12 varietats diferents que poguessin cultivar-se durant tot l’any. El llibre anava complementat amb aquestes varietats que vam distribuir amb els hortolans, la gràcia era que tinguessin un llibre de referència on poder consultar coses sobre el maneig, el cultiu de la planta i, sobretot, com poder-se guardar llavors d’aquestes varietats, i, a més a més, els hi vam repartir planter perquè les poguessin provar. Ens consta que encara hi ha hortolans que les estan mantenint.

– Ets optimista per la preservació de les llavors?
Sí, soc bastant optimista. Quan vam començar érem molts poquets i ens vam agrupar a la Xarxa Catalana de Graners, que és l’entitat que engloba tots els petits bancs de llavors del territori i a partir d’aquí vam fer una demanda al Departament d’Agricultura on ens van escoltar i des de l’any 2015 treballem plegats per crear el banc de llavors de Catalunya, que està ubicat a Lleida, i estem creant un catàleg que pretén protegir aquestes varietats. Les estem inscrivint com a varietats de conservació i això permetrà que les empreses de llavors no se les puguin apropiar i també permetrà fer-ne divulgació més enllà de l’àmbit local o comarcal.

– Quines varietats autòctones destacaries?
Nosaltres no anomenem “varietats autòctones” tot i que és la terminologia que sempre s’ha fet servir, el més correcte és parlar de varietats locals o varietats antigues o varietats tradicionals, perquè no hi ha cap varietat que cultivem a l’hort que sigui d’aquí, totes han vingut d’altres llocs en certs moments de la història. Aquestes varietats s’han seleccionat a través de diferents generacions de pagesos i pageses i han aconseguit aquestes diferències, com el tomàquet de penjar, per exemple, que és un tomàquet molt català que s’ha seleccionat pel fet de tenir una bona conservació i tenir tomàquet tot l’any i poder sucar el pa.

– Quines varietats locals agraden més?
Segurament són els tomàquets, tenen un ventall molt ric, amb diferents espècies que fan que puguem trobar diferents gustos, diferents textures i fins i tot diferents colors. Però també tenim la col de paperina que és boníssima.

– En quin estat es troba la Riera?
La Riera no deixa de ser un corredor natural que està molt envoltat de zona urbana, des de fa molt de temps ha patit un mal tracte i que ara s’està començant a recuperar, arreglant el passeig, fent neteja, sobretot de canya americana que és molt invasora. La Riera també depèn molt del clima, si no plou no hi ha aigua, i, per tant, la biodiversitat baixa.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss