No puc deixar de pensar amb les dues germanes adolescents de Sallent que van saltar al buit per llevar-se la vida. Una ho va aconseguir i l’altra, que acompanyava la germana en el tràngol, se n’ha sortit, però encara no se sap quines seqüeles li quedaran. Les dues van escriure sengles cartes de comiat, la qual cosa demostra que no va ser un rampell sinó una acció meditada, no va ser fruit d’un dia per un altre sinó que feia temps que s’estava gestant.
Possiblement hi va haver senyals, petits detalls que ningú no va percebre o ni tan sols s’hi va fixar. Sabem que la jove morta estava en un procés de canvi de gènere per la qual cosa l’assetjaven a l’institut.
Pocs dies després un noi amb un xic d’autisme es va llençar balcó avall d’un quart pis també perquè se’n reien a l’escola, no va aconseguir el seu propòsit però ha volgut que el seu cas es fes públic.
Són dos exemples esfereïdors i que només representen la punta de l’iceberg i és que les estadístiques fan por.
El suïcidi és la tercers causa de mort entre les persones de 15 a 29 anys, representen prop del 8 per cent de totes les persones que anualment es lleven la vida.
Parlar del suïcidi sempre ha estat un tabú, però si a més els protagonistes són joves, adolescents o nens encara pitjor.
Als psicòlegs, que atenen cada vegada més a persones joves i mainada, no els estranyen aquestes conductes. De fet ells malden per evitar-les però sols no poden sortir-se’n.
Estem davant d’un repte social gravíssim perquè si els nostres joves no veuen sentit a la vida ni cap solució per tirar endavant està clar que tots estem fallant. Les famílies possiblement per no detectar-ho o de vegades per infravalorar els sentiments i les inquietuds d’aquests joves, els quals moltes tenen una fragilitat mental.
L’escola i el professorat perquè sovint van a complir amb el dia a dia i no s’entretenen a analitzar els detalls, el que passa amb els alumnes, per exemple a l’hora de l’esbarjo.
Els mal anomenats companys exhibeixen una crueltat digne dels temps de la inquisició tot i fer servir les eines tecnològiques d’ara.
I allò que anomenen el sistema costa tant d’arrencar que malgrat tenir per escrit constatades i detallades totes les casuístiques posa en marxa els protocols sovint massa tard.
Durant molts anys s’ha infravalorat la salut mental i emocional dels nens i els joves, potser que ens hi posem abans no sigui massa tard.
