Carme Canals Riba
- 07/03/2023
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Calderins
- 0
> Mireia Clapers
Presidenta de la Coral del Centre
Durant quaranta-tres anys ha estat mestra, primer a l’Acadèmia i després a l’actual Escola Montbui. Allà va ser-ne directora, on fins i tot, després de jubilar-se, encara hi anava a donar un cop de mà. Va ser jutgessa de pau de la vila i actualment és la presidenta de la Coral del Centre i assegura que cantar obre el cor
IMATGE | J.SERRA
“L’afany d’aprendre no s’ha de perdre mai, tinguis l’edat que tinguis”
– Li ha marcat la vida venir de família de pagès?
Evidentment, l’aprenentatge que fas quan ets petit en una casa de pagès et pot ser molt útil a la vida si ho saps aplicar bé.
– A casa seva ja es respirava interès per la cultura?
El meu pare era pagès, però no era un pagès que es mirava sempre la terra, ell era un home que sempre es va cultivar, sempre va mirar d’estar al dia de les notícies, llegia el diari, l’interessaven les notícies de política, de cultura, de música, també li interessaven els esports, però sobretot li interessava la cultura. El meu pare durant la seva vida va anar recopilant escrits que havia fet, es va autopublicar fins a catorze llibrets. En el desè aniversari de la seva mort vam fer una recopilació d’aquests escrits i van sortir dos llibres, un de poesia i un de prosa.
– Ha estat mestra, com va néixer aquesta vocació?
En acabar el Batxillerat hi havia dues professions que a mi m’agradaven, la de magisteri i la d’infermeria, però finalment em vaig decantar per la de magisteri. Vaig fer tota la carrera treballant, i això em va enganxar molt, les criatures em van obrir la vocació per fer de mestra.
– A on va exercir?
Vaig estar a l’Acadèmia, l’actual Escola Montbui, que es va començar fent batxillerat i anys després també va fer la bàsica. Gairebé es va haver de tancar perquè el Ministeri va determinar que l’edifici no estava en condicions. Tot i la difícil situació, va ser una època molt bonica perquè entre famílies i mestres es va fer una pinya molt bonica i es va poder construir l’actual Escola Montbui.
– Com ho vau aconseguir?
Fent unes pilotes bancàries, les famílies i els mestres van avançar els diners fins que l’Estat els va retornar. Però la unió que es va crear entre les famílies i mestres va ser una experiència molt bonica difícil d’explicar.
– Fins i tot vau arribar a ser directora de l’escola.
Els primers anys va estar dirigida per Delfí Dalmau, però en aquella situació ho va voler deixar i l’escola va passar a tenir una direcció col·legiada on jo formava part com a cap d’estudis. Al cap d’uns anys, el claustre em va proposar per agafar la direcció. Tot i les reticències de la meva família, a mi em va fer gràcia veure un altre camp dins l’escola, com a directora hi vaig ser durant sis anys.
– Com valora aquella experiència?
Tot i ser directora jo no vaig deixar mai de fer classes, a mi sempre m’han enganxat moltíssim, per mi ser la directora era acabar d’ajudar als companys i companyes amb els problemes de cada dia, tenir el càrrec no tenia importància, l’important era poder resoldre els problemes.
– També va fer pedagogia terapèutica …
Si, per poder atendre als alumnes que presentaven més dificultats. Quan ets a l’aula hi ha alumnes que amb poca cosa et segueixen molt bé, i n’hi ha d’altres que no et poden seguir. Per mirar d’arreglar aquest desnivell agafava aquells alumnes que més ho necessitaven per donar-los una atenció més específica. Va ser una experiència molt diferent, has de pensar molt per poder treure el màxim dels alumnes amb més dificultats.
Em va donar moltes satisfaccions, voler aprendre o voler ensenyar perquè la gent faci un pas endavant d’allà a on està, a mi m’ha enriquit moltíssim. L’afany d’aprendre no s’ha de perdre mai, tinguis l’edat que tinguis, quan vagis a dormir hagis après una cosa nova.
– Durant dotze anys va ser la jutgessa de pau de Caldes.
Després de jubilar-me em van proposar de ser jutgessa de pau, però m’ho vaig rumiar molt, mai hauria pensat que ho faria, però els meus fills em van animar. Al jutjat hi ha algunes coses que te les has de preparar tu i d’altres que t’ajuden a través del Ministeri de Justícia amb cursos per posar-te al corrent de les lleis. M’hi vaig trobar molt bé, va ser una manera diferent de conèixer gent amb moments molt emotius, com en els casaments, acabes formant part, encara que sigui per poca estona, d’aquelles emocions. Però també vaig haver de resoldre alguns conflictes, sobretot entre veïns.
– Avui dia encara veu necessària aquesta figura?
Jo penso que és necessària, crec que és millor que no anar a parar directament a la justícia ordinària per a coses menors, però també és un paper molt complicat perquè com a persona, de vegades estàs tenint contacte amb gent que coneixes i ser neutral davant d’un problema és molt complicat. Quan m’hi vaig trobar vaig mirar resoldre el problema el millor que vaig poder.
– Com ha vist canviar la vida a Caldes?
Ha canviat moltíssim, però les persones no canvien tant com sembla, les persones continuem sent iguals, encara que el lloc, la manera de fer canviï, l’essència de la persona jo penso que no hem canviat tant com aparentment representa.
– Com neix l’interès per al cant coral?
A casa sempre hem cantat, abans com que no teníem els mitjans que hi ha ara, ja de petits cantàvem, la vida sense música és molt sosa.
– Des de quan forma part de la Coral del Centre?
L’any 1982 van entrar a cantar dones a la coral, primer només hi cantaven homes perquè era un Cor de Clavé, i jo ja vaig començar-hi a cantar en aquella època, però com que tenia als meus fills jovenets i tenia als meus pares i la meva sogra a casa, ho vaig deixar, però sempre pensant que hi tornaria, i així va ser, quan em vaig jubilar hi vaig tornar i d’això ja en fa uns quants anys.
– Què representa formar part d’una coral?
Formar part d’una coral és format part d’una gran família, hi tenim problemes, alegries, però procurem sempre d’ajudar-nos, que és la cosa més bonica que hi ha, que els humans ens puguem ajudar a resoldre els problemes que hi ha, n’hi ha de grans que no els podem resoldre, però n’hi ha de petits que sí que els podem resoldre amb bona voluntat. A la coral, a més a més de cantar i obrir els sentiments a la música, formem part d’aquesta gran família ben avinguda.
– Aquest any celebreu els cent anys de l’entitat, com ho esteu vivint?
És una il·lusió molt gran pensar que el poble de Caldes fa cent anys que ja tenia una coral, en realitat més de cent anys, ja que hem descobert que l’any 1856 en Clavé ja va venir a Caldes on li van fer un homenatge. Nosaltres ara celebrem el nostre centenari, però fa cent cinquanta anys a Caldes ja es cantava. Tenim fotografies de principi de segle amb unes corals d’homes on hi havia seixanta homes cantant i feien molt de goig. Caldes és un poble sensible i que sempre ha fomentat la cultura.
– Cantar obre el cor?
Cantar obre el cor i a més treu cabòries, si estàs molt angoixat per alguna cosa i cantes, es treu de sobre molta adrenalina, com diu la dita “qui canta els seus mals espanta”.