El naixement
- 07/02/2023
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
‘La nacencia’, poema de Luis Chamizo, poeta extremeny, (Guareña-1894/Madrid-1945), escrit amb castúo, dialecte de l‘idioma espanyol, es parla a la part alta d’Extremadura.
Traduït al català, pel poeta de Sentmenat: Jaume Baigual i Rusiñol.
EL NAIXEMENT
Lluïen uns atapeïts núvols foscos,
la llum del sol es va ajupir en un turó,
i les branques cabdellant els arbres
de colors tarongí es van tenyir.
L’oreig de l’aire ens portava
els sorolls d’allà molt lluny,
i el toc d’oració de les campanes
de l’Església del poble.
Anàvem els dos junts amb la burra
pel camí nou,
la dona molt malalta
sospirant i gemegant.
Bandes de pardals camperols
volaven i piulaven pel cel,
volaven sobre les pedres del turó
brillant com cristalls.
Els grills i les granotes
cantaven allà lluny,
i cantaven també les caderneres
sobre les estepes i els brucs,
i ondejant per la serralada
arribava el trincar dels esquellots.
Quin capvespre més bonic!
Quin fosquejar més bo!
Quin capvespre més alegre!
si haguéssim estat contents! …
−No puc més -em va dir- vés-te’n, vés
amb la burra cap al poble,
i torna tot d’una amb l’àvia,
la llevadora o el metge-.
Va baixar de la burra a poc a poc,
i es va estirar a terra,
va ajuntar les mans i va mirar amunt
com per brunyir els núvols espessos.
Em va dir, que la deixés sola,
deixar-la jo, a ella, com un gos,
a la meitat de la feixa
a una llegua del poble…
Això no! De la branca
de dalt d’un arbre
amb els seus ulls rodons
ens mirava un mussol,
un mussol, amb els ulls vidriosos
com els ulls dels morts…
No tinc forces per deixar-la sola!
Però, de què servia si em quedava?
La burra que rosegava les farigoles
florides del paratge
s’espolsava les mosques amb la cua,
deixava de moure el cap,
aixecava el morro i em mirava
i seguia rosegant.
Què pensava la burra?
si és que les burres tenen pensament.
Vaig anar al costat de la meva Joana,
em vaig agenollar a terra
recordant les oracions
que em van ensenyar de jovenet,
no tenia paciència
per fer memòria de les oracions…
Qui podria ajudar-la si jo marxava?
Qui portaria la llevadora si em quedava?
Espantat del tot, vaig girar els ulls
cap als ulls rodons del mussol,
i aquells ulls verds,
tan grossos, tan oberts,
que altres vegades em feien riure,
m’esgarrifaven i em feien por.
Què miraven tan fixament
els ulls del mussol?
No cantaven, les granotes,
els grills no cantaven allà lluny,
l’oreig de l’aire va calmar-se,
es veia la lluna i un estel,
no arribava ondejant per la carena
el trincar dels esquellots…
Tanta quietud donava congoixa!
Donava, jo no sé què, amb tan silenci!
M’acostava més a ella,
li abraçava l’alè.
Li tremolaven les mans,
li tremolejava el cos…
com la llum de la lluna, eren els seus ulls
més grans i més negres.
Jo vaig sentir que els meus regalimaven
llàgrimes de foc,
una va caure lliscant
a la meitat del seu front
i va quedar resplendent.
Que bonica i que bona!
Si jo pogués ser metge!
Senyor, tu que saps
tot el que jo l’estimo.
Tu que saps que estem ben casats,
Senyor, tu que ets bo,
Tu que fas que brotin les llavors
que enterrem a terra,
Tu que fas que granin les espigues,
quan arriba el temps,
Tu que fas que pareixin les ovelles
sense llavadores ni metges…
perquè Senyor, s’ha de morir la meva Joana?
Amb el que jo l’estimo
sent jo tan honrat,
i sent Tu tan bo.
Ai! Quina nit més llarga
de tant patiment,
quines coses passarien
que dir-les no puc!
Fes Déu un miracle,
no pots fer menys!
Tot ple de brutícia
el vaig aixecar de terra,
el vaig mirar lentament, molt lent
amb una mica de respecte!
Era un fill, el meu fill !
fill dels dos, fill nostre…
Ella me’l demanava
amb els braços oberts.
Que bonica estava,
plorant i rient!
Estava clarejant,
se sentien allà lluny
les rialles dels pastors
i el trincar dels esquellots.
Vaig fer un petó a la mare
i li vaig prendre el meu fill,
vaig anar corrents
a un rec d’aigua clara,
li vaig rentar el seu cos.
Em vaig sentir més honrat,
més cristià, més bo,
batejant el meu fill com el capellà
que bateja els nens en el poble.
Ha de ser camperol,
ha de ser dels nostres,
que per això ha nascut sota una alzina
del camí nou.
Diuen que el naixement és una cosa
que miren els senyors en el poble,
doncs per mi, el meu fill
la té millor que ells,
Déu va fer en persona, amb la Joana,
de llevadora i de metge.
Tot d’una va néixer besant la terra,
que agraïda, s’enganxa en el seu cos,
i que va ser la mateixa lluna
la qui li va fer el primer petó…
Què saben d’aquestes coses
els senyors aquells!
Dos, vàrem sortir de la cabana,
tres, vam tornar al poble.
Va fer Déu, un miracle en el camí,
No podia ser menys!
