Josepa Forns i Pujol
- 20/12/2022
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Calderins
- 1
> Mireia Clapers
Psicòloga, logopeda i escriptora
Li agrada que li diguin Josepa, cada dia es lleva ben d’hora per pujar al seu estudi a escriure i després surt a caminar. Amant de la natura i el mar, optimista de mena, assaboreix la vida com a poesia, sempre sap trobar el costat positiu de les coses.
IMATGE | J.SERRA
“El meu repte a la vida és ajudar a les persones”
– Per què va decidir encaminar la vida professional cap a la psicologia i la logopèdia?
Des de sempre m’han agradat molts els nens i de petita ja era molt altruista i pensava que a l’hora d’escollir una professió volia encaminar-la cap als nens o a gent que tingués problemes per poder-los ajudar. Crec que vaig escollir molt bé, em vaig especialitzar en psicomotricitat, figura a fons, tot el que és educació especial.
– Com entra en el món de l’Educació Especial?
Vaig ensopegar uns anys que, pràcticament aquest món no existia. A Barcelona ja havia fet classes i quan vaig venir a Caldes, tenia al fill petit, però de seguida em va sorgir l’oportunitat d’impartir classes a nens amb dificultats.
– Què en recorda d’aquella època?
Va ser una època preciosa, encara ara em trobo alumnes que vaig tenir i estan molt agraïts que gràcies a la tasca que vam poder realitzar s’han pogut desenvolupar a la vida. Per mi és una satisfacció enorme haver contribuït al desenvolupament dels meus alumnes. Puc sentir-me molt feliç.
– Hi ha treballat durant quaranta anys, creu que s’ha evolucionat?
Penso que encara que molt per fer. Crec que avui dia no es respecta prou el procés maduratiu de cada individu, em preocupa molt l’alt percentatge de fracàs escolar, de gent que abandona els estudis, crec que no hi ha prou recursos, els professionals fan tot el que poden, però no sempre és suficient.
– Va crear una escola dedicada a l’ensenyament d’educació especial, programes de garantia social i d’inserció laboral. Com sorgeix aquest projecte?
Vaig treballar en diverses escoles, però el volum d’alumnes que ja tenia aquí Caldes era important, primer vam començar al garatge de casa que de seguida es va quedar petit i després vam passar al carrer Montserrat, on vam fer programes de garantia social i d’inserció laboral. El meu objectiu i el meu repte a la vida és ajudar a les persones.
– Els seus dos últims llibres “Donant un xic de felicitat” el 2016 i “En temps difícils, un xic de felicitat”, el 2022 són fruit d’unes circumstàncies específiques, l’escriptura ha estat terapèutica?
En un moment on estava desbordada de feina vaig patir un ictus i la vida em va canviar noranta graus, vaig passar dos anys terrorífics. Però amb molt d’esforç vaig començar a recuperar-me i vaig tenir clar des del primer moment que no em volia quedar tancada a casa sense fer res. Vaig apuntar-me a un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès, ja que sempre m’ha agradat escriure. Després de conèixer al pare Ignasi Ricart em va animar a publicar el llibre “Donant un xic de felicitat” a l’Editorial Claret. El segon llibre el vaig escriure durant la pandèmia, un diari de reflexions, i l’editorial també el van poder publicar.
– Què hi podem trobar en aquests llibres?
El primer és més autobiogràfic, parlo de la maternitat, dels meus nets, intentant posar-hi una mica de poesia a algunes reflexions. El segon, en canvi, és purament reflexiu, sobre l’autoestima, la por, l’odi, el perdó, etc.
– Sempre li ha interessat l’autoconeixement i l’autoestima?
Sí, jo crec que són imprescindibles per la persona. Avui dia sembla que estem programats, i necessitem parar per gaudir de les coses senzilles que són les que realment ens poden donar la felicitat. Com a humans no hem après a estimar-nos, a respectar-nos.
– També li agrada la pintura?
La pintura m’ha acompanyat tota la meva vida, quan va morir la meva mare tenia un dolor tan profund que necessitava canalitzar-ho amb la pintura, els quadres més bonics que he fet són d’aquella època. Més tard també vaig anar al Taller d’Art, amb la Rosa Permanyer, a fer aquarel·la, que també m’agrada molt.
– També és amant de la música?
Jo fa molts anys que soc sorda, i per la música tinc poca oïda, però la bateria sempre m’ha agradat moltíssim, soc una gran amant del jazz i la bateria m’ajuda a desfogar-me.
– Què li fa feliç?
El més important a la meva vida és ser agraïda, respectar, estimar a la gent, estimar a la natura, pensar que cada dia creixo com a persona, aquest és el meu objectiu i cada dia donar energia positiva a la gent que està al meu voltant.