Tot just apunta el dia,
ja m’anava a despertar,
quan amb gallardia
es posa el gall a cantar.
Del Pare vaig aprendre
com l’alfals es pot tallar,
fort s’empunya la dalla
i d’embranzida boleia.
No podré mai oblidar,
que en aquesta terra meva,
en aquesta terra nostra,
aprengué el Parenostre
i em van ensenya a plorar.
Enmig de l’herba novella
llueixen d’un blanc perfil
mirat de prop, semblant ocelles,
de plomatge fi i esguard humil,
caminen gronxant-se les oques
xafant l’herbei amb tarannà gentil.
De fulla verda i flor blanca,
en un arbra molt bonic,
dóna gust veure una branca
quan està tan ben florit.
La natura, magnificència poètica,
el brunzir del vent, fa la melodia
entre camins, fondals i canyars,
els batecs d’aire escriuen poesia
damunt l’herbatge i un cel estrellat.
Trajectòria de vida compartida
en els pòrtics que m’he dedicat,
entre direcció tècnica i poesia,
dos somnis que he fet realitat.
Ara, crida el meu cor amb tendresa
sobre la margenada, rostoll i reguerol,
uns mots de la meva jovenesa
i d’uns bells records camperols.
En xiuxiuejar el suau vent
i la natura contemplar,
fa que trobi la drecera
pels sentiments cercar,
quan aquests s’esmicolen
del meu cor cap a la mà,
els dits em tremolen
i els escric sense dubtar.
