Xènia Garcia

Xènia G.: “En les imatges es veu clarament que jo no estava fent res”

La jove calderina acusada de desordre públic arran les detencions en el marc de la setmana post sentència, es prepara front una acusació de Fiscalia que li demana dos anys de presó

IMATGE | C.M.J

 

 

Tenia 22 anys quan assistia a la vaga general convocada a Barcelona el 18 d’octubre del 2019. Aleshores Catalunya estava immersa en una important mobilització civil en resposta a la sentència dictaminada pel Suprem a dirigents polítics catalans, enviats a presó arran la celebració de l’1-O i la subseqüent proclamació de la Independència de Catalunya.

Ara, Xènia G. s’enfronta a una acusació de dos anys de presó. I després de quasi 23 mesos de neguit i incertesa, la calderina s’alça al soroll de les sirenes que la tenien atemorida per narrar i defensar, en primera persona, la seva veritat.

 

 

– Has rebut recentment l’escrit d’acusació de la Fiscalia, que et demana dos anys de presó per un presumpte delicte de desordre públic. Com estàs?

Estic millor del que esperava. De fet, en els escrits d’acusació de les companyes que també van ser detingudes se’ls demana quatre anys (o més!) de presó. La meva acusació ha estat una sorpresa, i amb el meu advocat ens ho hem pres de manera positiva perquè considerem que és un bon punt de partida per aconseguir l’absolució. Tanmateix, sabem que el camí no serà fàcil.

 

“Sé que no entraré a la presó perquè no tinc antecedents i només em demanen dos anys. Gràcies a això, em sento més tranquil·la”

 

– Quasi 23 mesos després de la teva detenció, arriba l’escrit de la Fiscalia i ara, a preparar el judici?

Sí, estem preparant la meva defensa. En aquesta, seguirem la mateixa línia de sempre, posant l’èmfasi en el visionat de les imatges. En aquestes, no es veu res del que se m’acusa. S’hi veu clarament que jo no estava fent res. I també incidirem en les proves falses que van presentar-se en els casos dels sis detinguts amb els quals vaig coincidir aquell mateix dia, a la Ciutat de la Justícia.

 

– I quines expectatives tens del futur més immediat?

Ara em toca esperar que se celebri el judici i, de moment, no puc fer gran cosa més. Ha passat un any fins a rebre l’escrit de l’acusació, i suposo que passarà un altre any fins a tenir la data del judici, que molt probablement anirà més enllà del 2022. De totes maneres, sé que no entraré a la presó perquè no tinc antecedents i només em demanen dos anys. Gràcies a això em sento més tranquil·la.

 

“Ha estat un procés llarg on he rebut ajuda psicològica, la qual m’ha ajudat molt, sobretot, a passar les nits quan no podia dormir i tenia molts malsons“

 

– No ha de ser fàcil encarar una situació com aquesta…

Bé… crec que dissocio molt amb la realitat, però podem dir que m’he acostumat a conviure-hi. Si m’haguessin demanat quatre o més anys, crec que m’hauria sentit de la mateixa manera perquè m’esperava rebre la pitjor notícia possible. Després de tot, he arribat a la conclusió que no serveix de massa preocupar-se en excés. Abans sempre li donava moltes voltes, estava molt preocupada. Ha estat un procés llarg on he rebut ajuda psicològica, la qual m’ha ajudat molt, sobretot, a passar les nits quan no podia dormir i tenia molts malsons. La psicòloga també em va ajudar molt a poder explicar als meus pares com em sentia per tal que em poguessin entendre i donar-me l’espai que necessitava.

 

“La Policia perseguia a un noi. Jo corria amb la mirada abaixada i vaig xocar amb ell, quedant estesa a terra. La Policia el va deixar escapar i, a mi en canvi, em van detenir”

 

– Rebobinem fins al passat 18 d’octubre del 2019. Què va passar?

Vaig baixar a la manifestació amb la meva mare i els seus amics i una vegada a Barcelona vaig retrobar-me amb un grup d’amics meus. Després de caminar tot el recorregut, una vegada a Via Laietana, vam sentir la inquietud de descobrir què estava passant i veure amb els nostres ulls la realitat dels aldarulls, després de les notícies i imatges que corrien per les xarxes socials. Vam decidir baixar pel carrer Jonqueres i una vegada a la boca del metro va produir-se una càrrega policial. Jo era amb una amiga. Hi havia corredisses entre la gentada i vaig començar a sentir-me molt nerviosa. Volia fugir perquè aquella situació es va convertir en un caos entre tanta gent corrent, empentant-se. Vam preferir marxar pel carrer Jonqueres, creient que era l’opció més segura per no rebre mal. I quan érem a mig carrer, vam veure baixar furgons de la Policia Nacional. Aquí vam pensar: o correm cap enrere o rebrem segur! Decididament, vam girar cua i ens vam amagar sota un portal. Quan vam perdre de vista els furgons, vam enfilar carrer amunt. En aquest punt, la Policia perseguia a un noi. Jo corria amb la mirada abaixada i vaig xocar amb ell, quedant estesa a terra. La Policia el va deixar escapar i, a mi en canvi, em van detenir.

 

“Quan em van fer pujar al furgó, sincerament, pensava que em matarien o que podia morir en qualsevol moment”

 

– Aleshores, et van pujar al furgó?

Sí. D’allà em van portar a la Jefatura de la Via Laietana. Sense donar-me explicacions, em van registrar i retirar els objectes personals. Em van demanar el DNI per formalitzar la denúncia i d’aquí al “espérate allí”, que es va convertir en 8 hores d’espera fins portar-me a comissaria. Amb una altra noia també detinguda pensàvem que l’endemà ens deixarien marxar: “No hem fet res, nosaltres!” ens dèiem confiades. Però no va ser així.

 

– És un relat aterridor…

Sí, quan em van fer pujar al furgó, sincerament, pensava que em matarien o que podia morir en qualsevol moment. Estava dins d’un cotxe envoltada de policies que em podien portar a qualsevol lloc, matar-me i deixar-me allà. I sí, vaig passar molta por. De fet, mentre era estesa a terra escoltava com un agent li deia a l’altre: “¡Mátala, mátala!”. Una vegada a comissaria, a mesura que veia arribar a gent també detinguda, em vaig anar tranquil·litzant perquè em sentia més acompanyada.

 

– Després de la detenció, se celebra un judici ràpid i entres a presó?

Exactament. Després de ser a la Ciutat de la Justícia, se celebra una vista que, de fet, no va servir de res. Ens van canviar la jutgessa aquell mateix dia, la qual cosa suposa una anomalia i tots els advocats ho van reclamar. Ens van assignar a una jutgessa a qui li era indiferent que li expliquessis els motius, que li diguessis que no havies fet res. Vam respondre a quatre preguntes, sobretot justificant l’arrelament a Caldes de Montbui per tal que no em tanquessin, fent-li entendre que no m’escaparia. Però la decisió estava presa: pocs minuts després ens confirmaven que anàvem a presó. Per mi, el pitjor era estar en les dependències policials. Vaig pensar que, un cop a presó, podria dutxar-me, menjar alguna cosa, veure als meus pares i estar més tranquil·la.

 

– I com van ser aquells dies a Wad-Ras?

Una vegada allà vaig fer una dissociació màxima: Només feia que dir-li a la meva companya que era com si estiguéssim en unes colònies, i ella al·lucinava. Però crec que va ser la meva manera de no acabar d’assumir el que m’estava passant. Certament, el principi va ser dur, però va arribar un moment que m’hi vaig adaptar, vaig desconnectar de la realitat, i amb les altres noies que vam entrar a presó vam pensar: “Ara som aquí, de manera que hem de procurar fer ‘vida normal’”.

 

– Passats els 13 dies a Wad-Ras, una vegada a casa, no assisties als primers actes que organitzava el teu Grup de Suport. Entenc que vas necessitar un temps d’adaptació…

Sí, és veritat. L’endemà de sortir de la presó es va celebrar un concert a Caldes. Vaig voler assistir-hi i va ser aclaparador. Aleshores tampoc era una persona amb una consciència política clara, ni em movia en sindicats. L’únic que volia era estar-me a casa, tranquil·la, perquè clarament tenia por.

 

– Però ja t’hem vist en algun acte amb el micròfon a la mà. Com et sents dalt de l’escenari?

No m’agrada ser el focus d’atenció. El 10 de setembre potser era la primera vegada que parlava en públic i no sento que hi hagi de ser, però entenc que s’ha de fer. Si tothom fes com jo, ningú explicaria el seu cas i no hi hauria repercussió. Tinc sort de la meva mare, que m’ajuda en aquest sentit, però soc conscient que, per molt que no m’agradi ser en el centre de les mirades, és una responsabilitat que he adquirit i que cal fer.

 

– Com saps, el vídeo de la teva detenció va circular a través de les xarxes socials, i la resposta de la ciutadania de Caldes va ser contundent. Vas estar al cas de tota la mobilització i actes que s’han organitzat?

Sí, quan era a presó, els meus pares em feien arribar llibretes amb tot de fotos i notícies impreses. Quan vaig saber que s’havia reunit tanta gent a la plaça de l’Àngel vaig al·lucinar. Abans d’això, molta gent que no era conscient del què passava van obrir els ulls (perquè em coneixien a mi). I en aquest sentit, estic contenta perquè la meva experiència ha facilitat que gent no simpatitzant amb el moviment sigui conscient de la repressió, i s’adonin que és un problema.

 

– Dius que no formaves part d’entitats o grups independentistes, però seguies de prop l’actualitat política catalana?

Sí, abans de l’incident sempre em mobilitzava cada 11 de setembre. També per l’1-O, el 18-N,… Però assistia als actes per la meva banda, sense militar ni formar part de cap entitat. Arran la meva detenció, a vegades ens reunim amb la resta de represaliats quan celebrem actes plegats.

 

– Ha influït o modificat aquesta experiència la teva consciència política?

Al principi, quan vaig sortir de la presó vaig decidir no assistir a cap altra manifestació –o com a mínim fins que no passés tot-, perquè òbviament tenia molta por i no volia que em tornés a passar. Perquè si em passava de nou, aleshores sí que em fotrien del tot. Però ara que ja m’ha arribat l’escrit de l’acusació, i ser que no em poden fotre més, començaré a assistir a més actes.

 

“Només detenen a persones amb un perfil comú, perquè la gent se senti identificada i pensi que li podria passar als seus fills i filles”

 

– T’has sentit en alguna ocasió forçada a exposar-te per peticions de tercers?

Bé, sí. És cert que hi ha hagut algun moment que m’he penedit d’accedir a fer alguna cosa, que finalment ha servit per tenir més visibilitat als mitjans. És per això que no vull tenir res a veure amb figures polítiques ni públiques. Només m’identifico amb els represaliats, que som tots els mateixos desgraciats.

 

– Quina lectura fas de l’existència d’actuacions policials com la de la teva detenció?

Està clar. Detencions com la meva són absolutament arbitràries. Òbviament, en una setmana que el país estava absolutament descontrolat i la Policia no tenia cap poder sobre ell, aquestes operacions són mecanismes de repressió per atemorir, perquè la gent no surti al carrer i així frenar l’organització de la ciutadania. Tots els discursos dels detinguts són: “Jo estava tranquil i em van agafar”. Només detenen a persones amb un perfil comú, perquè la gent se senti identificada i pensi que li podria passar als seus fills i filles. I així, finalment, aconseguir frenar el moviment.

 

– Si poguessis tornar a aquell divendres d’octubre de fa dos anys, tornaries a assistir a la manifestació de Barcelona?

Hi tornaria, però aniria a un altre lloc. Si sabés que en aquell moment, estant en aquell lloc concret m’hauria de passar això, òbviament no hi seria! Ho vaig passar molt malament, amb molta por i inquietud. A més, després se’n deriva el procés posterior, quan no pots estar tranquil·la perquè no pots treure’t del cap allò que tens pendent, que tu no has decidit i que tampoc mereixes.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss