‘Només demanem que se’ns tracti com a éssers humans”
- 06/07/2021
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Actualitat
- 5
> Ivette Hijano
Wisley Reis Quaresma, jove d’origen brasiler i víctima de LGTBIfòbia durant anys, alça la veu narrant la seva història personal i contribuir en la lluita i reivindicació dels drets humans que mereix qualsevol persona, arreu del món
IMATGE | Als 23 anys, en Wisley Reis Quaresma suma un dilatat historial d’episodis de LGTBIfòbia que l’han forçat a fugir del seu país com a única opció per sobreviure. A Caldes ha trobat l’estabilitat. > Q. PASCUAL
Potser en alguna ocasió us heu creuat amb en Wisley mentre passejàveu pels carrers de Caldes. Potser alguna vegada us ha pres la nota o servit la comanda en un conegut restaurant del centre. També l’heu pogut veure acompanyat de la seva parella, en Miquel, el calderí per qui va decidir traslladar-se a la vila des de fa poc més d’un any.
Si és així, molt probablement no recordareu l’episodi. Diàriament ens topem amb infinitat de persones desconegudes que ens passen desapercebudes. En elles no notem res ‘fora de la normalitat’. Menys encara comportaments o actituds que ens impulsin a dirigir-nos-hi. Què ens importa que s’aturi a mirar unes plantes mentre passeja tranquil·lament amb la persona a qui estima?
El que pot semblar evident per molts, no ho és tant per altres. De fet, un home en concret no va dubtar alçar la veu i castigar un acte tan lamentable i escandalós, pensaria ell: “Què mireu, maricons? Què feu agafats de la mà?”
Lamentablement per totes i tots, aquest només és un dels molts episodis de LGTBIfòbia als que ha hagut de fer front en Wisley Reis Quaresma, als seus 23 anys. Nascut a una província de l’Amazònia (Brasil), en Wisley ha patit agressions continuades des de la seva infància que l’han conduït a emprendre processos judicials contra el seu propi pare, a alguns amics i veïns, per simplement ‘ser i sentir’. “El meu pare era un home homòfob que m’agredia des de petit. M’insultava i m’imitava gesticulant. Volia que fos un noi heterosexual a qui li agradés el futbol, les motos i les noies. I jo no podia ser aquest noi. També tenia problemes a l’escola i al barri. Em discriminaven per ser una persona diferent. La situació a casa era insostenible: la meva mare es va acabar divorciant del pare, i als meus 18 anys vaig poder marxar. Allà no m’hi podia estar”.
Després d’un temps vivint a Brasília, la capital del país, i seguir sumant agressions de tota mena motivades per la seva orientació sexual, l’historial de denúncies creixia fins a poder tramitar l’asil polític com a refugiat per discriminació de gènere. “Vaig marxar del Brasil el 26 de gener del 2019. Després de poques setmanes vivint a Espanya, vaig estar a Holanda on resideix una familiar, però passats els tres mesos de permís com a turista, vaig haver de tornar a Barcelona. Aquí em vaig trobar sol, vivint durant mesos d’hostal en hostal. Anava d’un lloc a l’altre, sense el dret a treballar per no tenir el tràmit d’asil regulat (la pandèmia va perllongar el procés). Aquests van ser uns mesos molt durs. Vaig passar gana. Recordo la nit de Cap d’Any del 2019: mirava els focs des d’una habitació horrible i tenia gana. No menjava des de feia dos dies i no sabia què fer. Només plorava, sol, a les fosques”.
Arribats en un punt límit, les opcions es redueixen dràsticament. I des de la màxima vulnerabilitat, l’ésser humà recupera les forces que l’empenyen a sobreviure. “Aleshores, pensava: Estàs viu! Mentre no moris, pots fer el que vulguis. Has d’aprendre el català, has de conèixer a gent, has de treballar. Intenta-ho! No et moris, segueix viu!”
I va arribar en Miquel. Un calderí, també de 23 anys, amb una vida diametralment oposada a la d’en Wisley que va aconseguir “canviar-ho tot”. Tot i no conèixer-lo de massa temps, i amb els infortunats inconvenients de la pandèmia, en Miquel va parlar amb els seus pares per ajudar a en Wisley estant a Barcelona, i mesos després, van decidir viure junts a Caldes de Montbui: “Mai ningú m’havia donat amor de veritat. Amb ell em sento molt feliç, ja no em sento sol i sé que puc comptar-hi per tot, també amb la seva família”.
Avui dia, la realitat d’en Wisley és molt diferent de la de fa dos anys. “Ara ja ho tinc tot en ordre: ja puc treballar, tinc accés a la salut pública, he après el català! I quan rebi la condició de refugiat em sentiré molt més còmode, perquè sabré que estaré segur, que podré seguir amb la meva vida. Perquè aquí soc feliç i al Brasil no ho era. Si hagués de tornar, seria el meu final”.
Lluny del que es podria esperar, carregant tant de pes a la motxilla i sense quasi temps material per assimilar les darreres experiències, en Wisley ha sabut trobar la manera per perdonar i sentir-se en pau: “Avui dia comprenc al meu pare, ell també és víctima de la infància que va patir. Ha reconegut l’error i jo l’he perdonat, perquè no pots respondre l’odi amb més odi. I ara la meva família se sent orgullosa de mi”. Però per en Wisley, el perdó no significa renunciar a la lluita i amagar el cap sota l’ala: “Les persones homòfobes necessiten un acompanyament, necessiten informació, amor i atenció. Perquè els LGTBIQ+ no tenen el problema, el problema el tenen aquesta altra gent. I jo, després de viure situacions tan difícils, no permetré que em diguin el primer que els passi pel cap”.
Què més es pot demanar a un jove de 23 anys que sent un nen va marxar de casa, deixant tot el que coneixia enrere, fugint del seu país amb pocs euros a la butxaca per buscar refugi, protecció, un lloc on poder ser ell? “Ara hem de dir la nostra, hem de treure forces per lluitar i alçar la veu. Perquè el col·lectiu LGTBI no demana un tracte especial, sinó només que les persones ens tractin com a persones, com a éssers humans. Tenim el dret de ser el que vulguem, d’estar amb qui vulguem. Tenim el dret de ser feliços i felices. I si les persones que no ens accepten no són felices, necessiten atenció. Però això ja no és a les meves mans”.
IMATGE | ESPERANÇA EN EL FUTUR // La Mar Cirera Pagès de 10 anys, ha volgut acompanyar al Wisley a la fotografia. Ella representa tota una generació de calderins que creixeran amb coneixença sobre diversitat de gènere i sexualitat, i que ara ja, prenen consciència i llencen un missatge esperançador i de futur. Tal com ella diu: “Has de ser lliure, i estimar només seguint el que et diu el teu cor, fer-ho a qui tu vulguis independentment de si és noia o noi”. El Wisley per la seva part creu que tenim la responsabilitat d’educar els nostres fills i dur més enllà un missatge d’amor: “És més necessari que mai ensenyar-los el respecte, la llibertat i les diferents formes que cadascú té d’estimar”. La Mar igual que el vestit que duu, desitja un món més ric i ple de colors. > Q. Pascual
UN ANY DE ‘PUNT SAI’ A CALDES DE MONTBUI
“Caldes és l’únic municipi de la comarca que, sense estar-ne obligat, disposa d’un Punt SAI, des del juny de l’any passat” explica Ángeles Llive, regidora d’Igualtat, Feminisme i Polítiques LGTBIQ+. El Servei d’Atenció Integral LGTBIQ+ (SAI) ofereix informació i assessorament sobre la diversitat sexual i de gènere, així com l’acompanyament a persones LGTBIQ+ en processos personals d’identitat de gènere, orientació sexual i expressió de gènere. “El SAI és un espai segur on poden venir les persones del col·lectiu -de qualsevol edat-, les seves famílies o qualsevol persona interessada per assessorar-se i rebre acompanyament, així com per tramitar el canvi de nom a la Targeta Sanitària amb el nom sentit” apunta Carme Ortega, responsable del Punt SAI calderí, el qual s’acull a les instal·lacions de l’Espai Jove El Toc (cal demanar cita prèvia al 93 865 46 55/ 674 32 35 78 o a ‘sai@caldesdemontbui.cat’).
Tot i que en el primer any de funcionament del servei s’ha atès a poques persones –probablement a causa de la pandèmia-, “hem viscut el cas d’una persona que vol transitar i no sap com dir-ho a família, i també hem atès a persones que ja han transitat i han vingut a conèixer el servei” segueix Ortega, qui espera poder rebre a més persones a mesura que la ciutadania sigui coneixedora de la seva existència en el municipi.
Precisament en la línia de donar visibilitat al servei, el Punt SAI s’ha traslladat al pati dels instituts de Caldes al juny. “Creiem que és necessari adreçar-nos als joves perquè ells són el futur, però també el present de la nostra societat, i és molt important ser sensibles amb aquest col·lectiu, així com amb qualsevol altre col·lectiu del nostre municipi” explicava Llive en la visita a l’INS Manolo Hugué el 10 de juny. Tot i que una alumna de 3r d’ESO de l’institut va reconèixer no haver estat testimoni de casos d’assetjament a persones del col·lectiu, “encara es fan massa bromes, de manera que encara patim perjudicis respecte a l’orientació sexual de les persones” apuntava l’estudiant. Som en el camí de convertir-nos en una societat cada dia més oberta, inclusiva i tolerant, deixant enrere els temps en què les persones d’aquest col·lectiu eren invisibles o tabú, “i que hàgim rebut la visita del Punt SAI ens aporta més coneixement per tal que si algú se sent així, tingui la llibertat de poder-ho parlar amb tothom” seguia la jove de 14 anys.
A l’escola també se’n parla. “A classe estem estudiant el tema de la sexualitat, i el professor de biologia ens ha parlat de la diversitat sexual”, diu l’alumna de l’INS Manolo Hugué. No obstant això, “durant les classes no sorgeixen massa dubtes, perquè normalment tenim vergonya a exposar-los” segueix la jove calderina.
LA LLUITA TRANSVERSAL CONTRA LA LGTBIFÒBIA
Després dels múltiples casos d’assetjament contra el col·lectiu LGTBIQ+ que van produir-se a Barcelona fa poques setmanes, s’ha posat de manifest –encara amb més força- la urgent necessitat d’emprendre accions que lluitin per assolir l’erradicació de la vulneració dels drets humans de les persones d’aquest col·lectiu.
A banda de la implantació del Punt SAI, des de la regidoria d’Igualtat, Feminisme i Polítiques LGTBIQ+ de Caldes ha emprès el procés d’elaboració d’un protocol d’abordatge de les violències masclistes i LBTBIfòbiques en espais públics i d’oci. “L’objectiu és el d’erradicar assetjaments, agressions verbals i qualsevol manifestació de violències sexuals i LGTBIfòbiques en els contextos d’oci, i aconseguir espais de socialització que no estiguin condicionats per raó de sexe, orientació o identitat de gènere” explicava el consistori en un comunicat el maig, quan se celebra el Dia Mundial contra la LGTBIfòbia.
Però les accions de lluita, sensibilització i divulgació no només s’han centrat en l’àrea de joventut, sinó també en molts altres sectors de la ciutadania, atenent un treball transversal: “Hem desplegat el Punt SAI a les residències; hem dut a terme formació al personal del consistori, i ens hem adreçat al comerç calderí per poder treballar conjuntament en l’assoliment d’un comerç local segur, no discriminatori i igualitari”, seguia la regidora. En el ple del mes de juny, l’Ajuntament de Caldes ha aprovat per unanimitat la moció per adherir la vila a la Xarxa Catalana de Municipis LGTBIQ+: “Aquesta és la línia que considerem adient, i que ens permetrà seguir treballant en la defensa dels drets humans del col·lectiu” acabava Ángeles Llive.