Elisabeth Eidenbenz i el seu altre mirador
- 18/06/2021
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Joaquim Campistron
“Segur que deu haver quedat arraconada al calaix de l’oblit”, vaig pensar quan havia passat un any de la presentació de la instància sense que es produís cap moviment. Afortunadament anava errat, ja que el retard era degut a procediments administratius marcats pel protocol. Un cop superats, el tràmit va transcórrer amb fluidesa i la feliç notícia va arribar. La comissió del Nomenclàtor havia acceptat la meva proposta de posar el nom de l’Elisabeth Eidenbenz a un espai de Caldes. El lloc escollit era el mirador que hi ha al Puigdomí.
La història arrenca fa anys quan a la llibreria “La llamborda” que hi havia a la cantonada entre Pi i Margall i Sta. Teresa, l’Assumpta Montellà hi va fer una conferència per donar a conèixer el llibre que havia escrit sobre la Maternitat d’Elna. No només em va frepar la història i objectiu de la maternitat, sinó també la serenor, calidesa i sentiment amb què la historiadora ho va exposar. Es palpava clarament que ho vivia i que no escriu per escriure.
Poc després vaig fer-me amb el llibre on l’Assumpta exposa la biografia i el pensament de l’Elisabeth Eidenbenz. És aleshores quan em vaig adonar amb més claredat i contundència perquè va dedicar tota la seva vida a la gent menys valorada, i per tant, més desvalguda. Filla d’un pastor protestant suís, de qui en va rebre valors bíblics i ètics clars i afavoridors, va voler, per ella mateixa i ben jove, fer el seu propi camí. Es va començar a arremangar a Burjassot (València), amb 23 anys i a l’empara del “Comitè d’Ajuda Suïssa als Nens d’Espanya”; i un cop acabada la guerra civil, a la Maternitat d’Elna, continuant tota la seva vida amb la seva tasca d’ajuda social i humanitària a través d’entitats evangèliques, no només envers els qui no eren tinguts en compte per la societat, sino també als perseguits. Mentre anava llegint em neixia una idea que no va parar de fer-se forta fins a tenir-ho clar: l’Elisabet Eidenbenz havia de tenir un lloc a Caldes. Passats uns anys, el govern municipal endagà el projecte de posar noms de dones a espais del poble, tot demanant propostes a la ciutadania. Vistes les característiques que havien de reunir les proposades, no m’ho vaig pensar gens i vaig presentar la sol.licitud.
D’entrada, he de reconèixer que no em va caure massa bé que es triés el Mirador per recordar a la fundadora i directora de la Maternitat d’Elna. La vista és bonica, però s’hi ha d’anar, no és un lloc de pas com un carrer o una plaça, que és el que jo pretenia. Sé que no sempre és possible satisfer els anhels que es tenen exactament de la manera que hom vol, però és que allò és a la “quinta forca”. Estem davant d’una gran dona i mestra de la solidaritat, i per tant, es mereix -pensava- un lloc ben emblemàtic i visitat amb assiduïtat, sinó, hi ha el perill de que amb el pas del temps s’esvaeixi el seu record i només uns quants en conservem la memòria. Tanmateix, em vaig consolar pensant que millor aquell indret que no pas res, i que no necessàriament “més vist” va aparellat amb significatiu i exempleritzant (alguns noms de carrers a Caldes en són bona mostra). Ben pensat, arran de la pandèmia, molta més gent ha pres el bon costum de caminar i descobrir racons desconeguts. Així doncs, es tractarà de potenciar el lloc anant a observar la vila des d’un nou punt, a més d’organitzar-hi activitats.
Això, que ja era per a mi un bon i argumentat consol, va fer pòsit definitiu quan l’Assumpta em va dir el dia de la inauguració que l’Elisabeth li va explicar que quan se sentia estressada per la tasca que duia a terme a la Maternitat, pujava a la cúpula vitrellada que corona la casa per reposar i tranquilitzar-se admirant el paisatge que l’envoltava. Així doncs, de ben segur que l’Elisabeth hagués trobat adequat el lloc triat.
