Tots recordem la incertesa viscuda durant l’últim any. Si hagués de definir aquests últims mesos amb una paraula, escolliria “dubte”. I és que les discrepàncies científiques sobre la Covid-19 han estat a l’ordre del dia: des del debat sobre l’ús de mascaretes fins a l’origen del coronavirus. Mai abans els científics havien estat objecte de tantes mirades esperançades, i la vaguetat de coneixement sobre el virus i la pandèmia ha conduït a una crisi de legitimitat i falta de confiança en la comunitat científica.
Els nous resultats poden confirmar o desmuntar teories que es creien certes
Els polítics ens semblen uns poca vergonya, els periodistes uns manipuladors, i així successivament al llarg de l’espectre professional. Ara, arran la pandèmia, la ciutadania ha sumat una nova professió a la cua de la llista: els científics. Som mentiders que amaguem informació i canviem d’opinió segons interessos propis. Tot i ser una teoria que encaixaria bé en un film post-apocalíptic, no és la realitat.
La veritat és que la ciència canvia, i amb ella les opinions de professionals científics. La ciència no deixa de ser un aprenentatge continu que avança a través l’augment i acumulació de coneixement. La contínua investigació permet obtenir noves dades o, en un escenari on muntem un puzle sense saber-ne la imatge final, noves peces. D’aquesta manera, com més peces –resultats d’experiments– disposem, més s’assemblarà el dibuix mental creat –la hipòtesi– amb la realitat. A vegades, els nous resultats confirmen les hipòtesis vigents, mentre que d’altres desmunten les teories que es creien certes.
És en aquest moment en què s’han de buscar explicacions alternatives que puguin explicar els resultats, que hauran de ser validades a través l’experimentació.