Pedro Sánchez ha obert la capsa dels trons en deixar entreveure que concedirà l’indult als líders independentistes empresonats pel Suprem. Els ha faltat temps al PP i a Vox d’iniciar una recollida de signatures i convocar una manifestació de protesta per aquest fet. Era esperable, per molt detestable que sigui, i després que s’omplin la boca, especialment els de Casado, de voler-se erigir en l’oposició democràtica. Cridat a ple pulmó que els independentistes es podreixin a la presó no sembla un tarannà demòcrata. Ara bé, per previsible que fos, la ira que ha aixecat entre els barons del PSOE l’anunci és molt decebedor i totalment fastigoses les declaracions de l’expresident del Govern Felipe González negant aquesta gràcia als presos. Una gràcia quan ell va concedir al general Armada, un home que sí que va intentar donar un cop d’estat no com els presos catalans.
Cal comprensió, empatia, diàleg i deixar de banda l’esperit de revenja, però està clar que tothom ha de posar pel seu cantó. Si bé les declaracions de González no ajuden a descallar el contenciós tampoc hi ajuda la tèbia resposta del govern català menystenint els indults i reclamant una amnistia que tothom sap que és impossible perquè no estem davant de cap canvi de règim.
S’ha criticat molt l’abraçada que Cuixart va fer a Iceta en la presa de possessió del govern català, perquè el ministre socialista encarna el polític del 155, el polític que no ha anat mai a veure els líders independentistes a la presó, si bé va dir en veu alta que no hi hauríem de ser. Ara que Sánchez ha fet aquest pas no se’l pot deixar sol. Catalunya ha d’arribar a la independència de manera reposada, madura i per una altra via, la unilateral, ja s’ha vist que perjudica i decep. Gestos com el de Sánchez o el de Cuixart lluny de criticar-los cal donar-los suport si realment estem convençuts que encarem un nou camí i un nou futur.