Tants i tants anys. Molts de nosaltres ja et vàrem conèixer com el professor de guitarra quan encara anàvem amb calça curta!!
Vares arribar quan en Mariano Capella va deixar l’escola de música de Caldes, la nostra, la teva, i, abans d’un tancar i obrir d’ulls, ja hi havia una orquestra assajant a les teves ordres al museu on, si hi faltaven músics, tu hi duies els teus amics. Així, el contrabaixista d’aquella primigènia orquestra era en Carles Riera amb qui tu, ara, podràs tornar a cridar: Endavant les atxes!!! Una orquestra que vares engrandir juntament amb l’altre pioner de les classes al Casino: en Josep Pieres.
El teu afany per fer participar de la música a tothom feu que tinguéssim totes les branques de l’arbre orquestral sense tenir-ne les especialitats a l’escola i, així, cap a Andorra, cap a Itàlia, cap a Taunusstein. Encara vares ser-ne el responsable del reencontre pel 35è aniversari de l’escola. Tots recordem les colònies a la Torre Marimon i les teves serenates amb músiques de Agustín Barrio, Manuel Maria Ponce, Antonio Lauro… N’eres un amant d’aquestes melodies de compositors llatinoamericans i en tenies tant de gust interpretant-les! Arribaves amb el teu Citröen BX de color vermell i començaves a descarregar guitarres de dins, i llibres, i unes cadires molt especials per tenir una bona postura corporal, i, després del bon dia, sempre tenies una ocurrència divertida per arrencar el somriure de tothom, o un acudit dels Luthiers. Ara podràs repassar fragments de les seves obres sota l’atenta mirada d’en Marcos Mundstock, bones estones que passareu tots dos plegats, sapastre!
Les males estones, que també en vàrem passar plegats, les endolcies amb més humor i més humor. Encara tenim l’acudit d’en Perich al suro de la sala de professors: “Ficho, luego existo”.
La teva honestedat en aquells temps complicats per l’escola a finals del segle passat, mostrant-nos
que en la lluita per mantenir un servei públic d’ensenyament musical, també ens hi podíem posar a treballar amb una rialla d’orella a orella.
Professional fins al dia de la teva jubilació, etapa de la teva vida que esperaves amb ganes per
portar a terme molts projectes que el dia a dia no et varen donar l’oportunitat que cristal·litzessin. I et vàrem acomiadar amb un sopar al Robert on no vàrem parar de riure i on t’hi
portàrem enganyat per fer-te una sorpresa, joc al qual ens va ser fàcil conduir-t’hi gràcies a la
teva gran bonhomia.
Tantes coses que es queden al calaix per explicar, com tantes es quedaran en els teus per portar
endavant. Massa aviat, Sala, massa aviat!!
Rep una forta abraçada de tots els teus companys i companyes de l’escola.
