Tastet de llibertat
- 04/02/2020
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
“Per nosaltres no ho posposeu, avui a la trobada de cada dimarts a Sta. Perpètua, hem fet la rotllana sota els paraigües. Vosaltres decidiu”. Davant d’aquesta indicació dels pares de Jordi Cuixart, qui s’atreveix a gastar tanta prudència? Tanmateix, per part de Caldes Groga i CDR es va voler buscar la màxima comoditat possible per si el Gloria ens feia la guitza. Així fou com la trobada de cada dimecres, desde fa poc més de dos anys a la plaça de Catalunya, es va celebrar el 22 de gener per primera vegada en una sala de les Cases del Mestres. És la segona vegada que l’Antoni i la Maruja ens visiten. En aquesta, a banda del lloc, el missatge trasmès per ells ha comptat amb trets diferencials.
Han sigut més personals i emotius. No se’ls veia tan tristos com l’anterior vegada, sobretot a la Maruja, que estava més xerraire i distesa. Molt possiblement hi ha contribuit el fet de que el seu fill Jordi hagi gaudit de dos dies de permís per estar amb la família, podent admirar el cel estelat, gaudint de plats ben calents fins gairebé cremar-se la llengua, jugant amb els fills petits a fet i amagar entre els llençols del llit gran…
Feia temps que esperaven aquest moment, i l’ànsia de la família per tenir-lo al costat sense haver de pensar en el rellotge dels seus carcellers era notable. Diuen que estan vivint un malson, i volen que s’acabi d’una vegada, que soni ben aviat el despertador de la justícia de debò, no la de fireta i arbitrària imposada. Un dels fills del Jordi li havia demanat als Reis veure’l sense la barba i tenir-lo a casa perquè el vagi a buscar a l’escola. El primer ha estat fàcil d’aconseguir, l’altra petició es fa pregar.
Van començar les intervencions dient que tot i que som pacífics, som lluitadors i estem indignats pel fet que, des de fa la tira, l’Estat espanyol menystingui sistemàticament Catalunya, provocant d’aquesta manera la creixent desafecció que s’hi té. Que el Jordi i altres estiguin empresonats sense haver fet res mal fet, n’és tota una prova. També van remarcar la relació que té amb gent de Caldes, i que les seves sabates portaven la pols dels nostres carrers quan el van empresonar, per l’estada que hi va fer amb la seva família, just abans.
Van transmetre salutacions de part del seu fill, que sabia que vindrien a Caldes per rebre l’adhesió i el suport d’un grup de calderins i calderines, així com també allò que ha dit sempre: que ho tornaria a fer. Tota aquesta situació d’injustícia, van dir, té una vessant que s’ha de saber aprofitar per treure’n rendiment; i és que, ben al contrari del que diuen els apòstols de la confrontació i la mentida, no divideix, sino que serveix perquè gent de diverses edats i condicions es coneguin i s’apleguin per sortir als carrers i les places a fer sentir el seu clam de justícia i llibertat. Per això ens van esperonar a continuar. Tant els presos i exiliats com les seves famílies ens necessiten. Els anima saber que no estan sols i això els ajuda a resistir millor els moments de tristor.
Especialment emotiu va ser el gest de la Maruja. Va aixecar-se de la cadira després de demanar fer una pausa i va dirigir-se cap a l’altra banda de la sala. De la butxaca del seu abric va treure un sobre. De tornada al seu lloc, i fent referència al permís que va gaudir el seu fill feia pocs dies, va anar passant algunes fotos familiars d’aquell dia per tal de que les poguéssim admirar. Tot un regal.
Tornant al Jordi, continuarà injustament a presó, fregant el terra del menjador i els lavabos per tal d’aconseguir algun permís extra, fent ceràmica i teatre perquè li agrada, aprofitant fins l’últim segon del temps de les trucades telefòniques setmanals, esperant el proper permís que el 2n grau penitenciari li permet tenir, i alimentant el seu immens somni dins la petita cel·la. I nosaltres, els que no estem reclosos, què farem?
