Javier Cansado: “Les nostres obres s’assemblen al jazz”

Els incombustibles Faemino i Cansado arriben a Caldes amb l’espectacle ‘¡Quien tuvo retuvo!’

IMATGE | Fotografia promocional de l’espectacle ‘Quien tuvo retuvo’ que es podrà veuré al Casino de Caldes el proper dissabte dia 5 d’octubre a les 21 h. > CEDIDA
> Carles Martínez Calveras

Amb gairebé 40 anys d’experiència, s’han convertit en el duet humorístic més longeu del país. Han estat i són referent de gent com Joaquín Reyes, Ignatius, Goyo Giménez, David Broncano o Miguel Noguera i això (diuen) ja els deixa més que satisfets. El seu humor, segons ells,  destinat a ‘una immensa minoria’ es nodreix d’experiències inversemblants i atemporals que deambulen entre l’absurd i el surrealisme.
Amb una posada en escena austera, l’estructura dels seus espectacles parteix d’una mateixa base, però cada actuació es transforma en una experiència única.
‘El Calderí’ ha pogut conversar amb Javier Cansado, i s’ha mostrat tan proper que ens ha donat la sensació d’estar parlant amb un amic de tota la vida.

 

– Et puc dir Ángel o millor Javier Ángel?
Com vulguis. Cansado també em val [riures].

– El teu nom ja és una contradicció?
Ara sí, perquè sóc hiperactiu. Però quan vam començar, Faemino era qui tirava de mi i era jo qui estava gairebé sempre cansat. D’aquesta manera tan prosaica va néixer el sobrenom.

– Com definiríeu el que feu?
Les nostres obres s’assemblen al pazz. Parteixen d’una estructura però el que hi passa sempre és diferent, sempre hi ha improvisació. Deixem espais oberts sobre els que inventem, això genera molta empatia perquè el públic percep que el que veuen és sincer. Sortim a divertir-nos i ens agrada que es converteixi en una festa.

– El vostre humor passa de moda?
Diria que no. Si agaféssim un dels nostres primers espectacles i el féssim ara seguiria funcionant. Sempre hem utilitzat la conjuntura, mai ens hem basat en l’aquí i l’ara ni el que està de moda. Parlem de coses transcendents en sentit temporal, no filosòfic.

– I d’on neix aquest estil tan vostre?
Amb 15 o 16 anys Faemino i jo ja érem amics del barri de Carabanchel. Un dia vam veure una pel·lícula dels Monty Python i vam flipar. Ens vam adonar que podíem fer humor de coses inversemblants. Segurament tampoc ho sabríem fer d’una altra manera. És la nostra essència.

– Crida l’atenció l’amalgama de llenguatges dins dels vostres espectacles. Sou capaços de combinar expressions grolleres i gairebé vulgars amb cites filosòfiques o referents històrics.
El que vam fer va ser introduir el llenguatge de barri en l’univers Tip i Coll, per dir-ho d’alguna manera. De fet, José Luis Coll venia a veure’ns sovint i en acabar ens deia ‘Vosaltres sí que ho heu entès’. El que són les coses, gent com Tip i Coll, Chiquito, Gila, Rubianes… uns referents i còmics brillants que quan moren desapareixen totalment. S’obliden. És una pena, s’haurien de fer homenatges constantment.

– Heu notat que majoritàriament el vostre públic és masculí?
Empíricament és així. En el teatre, un 25% són dones i l’altre 75% són homes. Però el nostre comportament no és ni sexista ni dirigit a un públic masculí. No parlem des d’un punt de vista enfrontat, ni de sexe. Potser és una mica viril. Una teoria que em passa ara pel cap és que potser la dona actual prefereix un humor més concret i el nostre tendeix a la imprecisió, no ho sé. També és veritat que ha anat canviant, al principi ens seguien encara menys dones.

– La posada en escena és molt austera. Ho focalitzeu tot en la paraula?
Sí. I cada cop som més espartans. Sortim de negre i amb tirants i ja està. Al final hi sumem una armilla i una copa de conyac. No saps com ens envegen Tricicle i La Cubana… [riures]

– És realment conyac?
I tant! Som com els Stones, sempre demanem Torres 10.

– I com porteu no poder fumar?
Si volguéssim, podríem. Dalt de l’escenari estàs exempt de la norma, però ens semblava una tortura. Ho vam deixar de fer per solidaritat amb el públic. Però el conyac que no els el toquin! [riures]

– Volteu per tot Espanya, noteu diferències segons la regió?
He de dir que no especialment. Els highlines [moments àlgids] funcionen igual a Sevilla, Bilbao o Barcelona; potser hi ha matisos, però en general s’assemblen. El nostre primer gran festival va ser el Tardor de Catalunya a Barcelona. A Madrid ens deien que el nostre humor era massa castís i que allà no funcionaria. I va ser un èxit total. De fet durant tots aquests anys hem hem actuat més vegades a Barcelona que a Madrid. El nostre programa El orgullo del tercer mundo s’ha exportat a Bèlgica, Suïssa, Finlàndia… Si ho han entès els finlandesos, significa que val per a tothom [riures]. Sintonitzem amb un perfil de gent similar a tot arreu. Hi ha un intangible en què ens reconeixem.

– El Procés ha afectat la vostra relació amb Catalunya?
En absolut. Segueix sent un escenari important. Empatia i bon rotllo. De fet la cosa més bonica que possiblement ens han dit va ser a Barcelona; fa anys al teatre Borràs ens van assegurar que no havien rebut a ningú amb tanta passió i estima com a nosaltres des de Pepe [Rubianes]. El nostre plantejament està allunyat de la política, ja que ens sembla menyspreable com a plantejament vital. Treuen (els polítics) el pitjor en qualsevol àmbit o circumstància quan haurien de fer-nos la vida més fàcil. Només busquen afavorir-se a ells mateixos. La classe política al nostre país és molt miserable, et separa més del que t’uneix, no hi trobes poesia. De fet són els polítics els que contínuament ens fan competència deslleial als humoristes.

– Coneixeu Caldes?
Doncs encara no.

– Sabríeu ubicar-la en un mapa?
Home… [riures] i tant, m’he preocupat de mirar-ho eh! A Catalunya teniu molta sort. Qualsevol poblet té un teatre que ja voldria Madrid. Fa molts anys vam anar a Rubí i vam flipar. Allò era com El Teatro Real! El públic català, a més, em recorda molt el nord-americà. Com ells, valoreu molt l’artista. Hi ha una estima sincera i molt propera.

– Parlant dels EUA, hi ha humoristes com Ricky Gervais, Dave Chapel o Anthony Jeselnik que fan un humor molt àcid i negre. Aquí actualment també es pot fer?
Crec que sí. Ignatius o Pepe Colubi per exemple són molt irreverents i incorrectes i el públic ho accepta. Nosaltres als anys 80, teníem un gag del Rei i la gent es quedava callada perquè no sabia com reaccionar. El primer que ha canviat és el públic. El nivell actual de llibertat és enorme.

– Però tenim els exemples de Dani Mateo o els titellaires ‘Desde Abajo’…
És veritat que has d’anar amb compte ja que hi ha molt ‘ofendidito’ pel món però al final no els va passar res. Ja sabem qui són i la Llei Mordassa està present. Per mi és pitjor el cas de Rober Bodegas, que va rebre amenaces de mort per fer un monòleg sobre la raça gitana. Una cosa és que et portin als tribunals i l’altra que et vulguin matar.

– Si anem als inicis, haver començat a El Retiro us dona pedigrí?
Imagino que sí. Però he de dir que sempre hem anat a contracorrent. Els amics ens deien: ‘al parc sí, però en un Centre Cívic no us anirà bé. D’acord, al Centre Cívic sí, però al teatre no. Entesos, al teatre sí però a la tele segur que no…’ i sempre així. Mai vam pensar en fer-nos professionals. Vam començar fent ‘performances’ pel propi plaer i per convidar a sopar als amics amb el que guanyàvem. Ho fèiem per divertir-nos, sense pretensions.

– En quin moment us n’adoneu que anàveu de debò?
Un dia vam anar a Salamanca a actuar al carrer i al passar la gorra la gent no marxava sinó que ens demanava que ho repetíssim. Vam fer-ho i seguien rient igual amb les petites variacions que anàvem aportant. En tornar a Madrid vam començar a preparar un nou espectacle pensat per fer-lo en bars. I fins ara… I es que l’humor potser no dona prestigi però sí diners [riures].

– I després de provar tots els formats us quedeu amb teatres mitjans?
Sí, és el nostre format ideal. Preferim actuar davant de 700 persones i omplir tres vegades que fer-ho per 2.000 persones de cop. La proximitat fa apreciar més els matisos.

– A nivell personal, a més, fas ràdio i TV. Ets un privilegiat?
La veritat és que sí. A Ilustres ignorantes (Movistar +) per exemple treballo amb amics, faig el que vull, ens ho passem molt bé i a sobre em paguen. També tinc dos Podcats a la Cadena Ser,  Todopoderosos i Aquí hay dragones, amb Juan Gómez-Jurado, Rodrígo Cortés i Arturo González-Campo. Són molt curiosos, il·lustratius i meravellosos. Sóc molt afortunat, sí.

– Vas passar de l’Atlètic de Madrid al Reial Madrid. Per quan del Barça?
Potser ara que ha arribat Ansu Fati… [riures]. Jo he sigut de tots els equips. També del Barça. Fins i tot vaig anar a dues finals de la Champions per veure’l. Em vaig fer del Reial quan el Barça portava Unicef i s’acusava el Madrid de portar Bwin a la samarreta. D’aquesta manera tan tonta vaig començar a reivindicar… i després va arribar Karim (Benzema) i és clar vaig aprofitar. He jugat molt a futbol i he de reconèixer que per a mi el Barça de Xavi, Iniesta i Messi va ser el màxim. Ningú en la història ha jugat com aquell equip. Crec que per jugar amb Messi, el Barça hauria de pagar una multa. És un geni.

– Si encara queda algun indecís, què li diries perquè vingués a veure-us?
Quina responsabilitat. Si ja ens coneix i li ha agradat alguna cosa del que hem fet, que vingui sense pensar-s’ho, aquest és el nostre millor espectacle. Si no ens coneix i veu alguna cosa per Internet i li agrada, que no ho dubti s’ho passarà de nassos. I si no els agrada el que veuen, doncs que no vinguin, són dues hores d’espectacle i també és tonteria venir a passar-ho malament… [riures]

– I per finalitzar, podries acabar la frase ‘ Que va, que va, que va…’
‘Yo leo a…’ Hegel (ja he deixat a Kierkegaard)

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss