De vegades tenim a tocar uns petit plaers que, de tan febles, ni tan sols ens adonem que els tenim a tocar, al nostre abast. A més, som tan rucs que, de no ser per una circumstància puntual, no els gaudim ni anem al seu encontre per mandra intel·lectual o per preferir altres esbarjos que, manipulats per la societat en la que estem immersos, ens proposa aquesta, amb el secret o no tan secret velat d’adotzenar-nos.
Avui a mitja tarda (quan les muses m’han visitat) s’ha m’ha presentat aquesta circumstància puntual: escolto la remor de la pluja; són les 18,30; estic amb pau amb mi mateix; gaudeixo de salut i tinc a les mans el volum de Víctor Català (Caterina Albert) “Tots els contes”. Llegir el català per els que tenim la sort què aquesta parla sigui el nostre idioma matern, és tot un luxe; el mateix té una sonoritat, una força i un poder d’atracció que et fa sentir com més d’aquesta terra. Em pregunto si entre d’altres raons que la discriminació de sexe, na Caterina Albert va adoptar el seu pseudònim per aquesta o semblant raó.
Aquest escrit només pretén plasmar el que comporta la pau d’esperit d’un moment determinat però a la vegada vol convidar a qui això llegeixi a que adopti el “vici” de llegir i, si no domina el català, que ho faci precisament amb aquest idioma. Com d’habitud, quan més ho faci, mes ho farà. (Ho diu un autodidacte).
Si no ho fem així (és quelcom que penso molt sovint) podríem perdre aquest tresor lingüístic. El més probable és que aquesta recomanació no tingui el ressò que aquest vostre conciutadà voldria, però com deia aquell: de mica en mica………. doncs aixó.
