Aquest dissabte passat, l’independentisme ha tornat a demostrar la seva gran força amb una manifestació sense precedents a la capital de l’Estat. No hi ha cap moviment social a tota Europa capaç d’aglutinar tanta gent amb la perseverança intacta per reclamar Drets, Democràcia per decidir-ho tot (fins i tot l’autodeterminació) i la Llibertat dels Presos Polítics.
Per què es va a Madrid? Malgrat ens pesi a tots, l’statu quo actual ens obliga a confrontar l’anhel de Catalunya contra un Estat retrògrad amb una evident deriva antidemocràtica. Tal com escriu el Sr. Barbeta a El Nacional “Qualsevol tempesta canviarà l’escenari. Amb alts i baixos, la història sempre va endavant, el progrés de la humanitat no s’atura. La lluita per les llibertats i els drets civils no s’acaba mai i, per bé o per mal, a Catalunya sempre li ha tocat arremangar-se-hi i exercir el paper d’avantguarda… espanyola”.
Però “el alto funcionariado español” no n’aprèn. La seva resposta a la decisió del President Puigdemont de presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu ha estat d’absolut menyspreu i burla. Si torna, el detenim i si no torna, no serà eurodiputat. Tot i les dues clatellades rebudes per la justícia europea, la seva supèrbia els porta a no reflexionar. Com creuen que explicaran al mateix Parlament Europeu que un dels seus membres, ja proclamat electe, no pot efectivament incorporar-se per un requisit de la legislació interna? El precedent seria massa perillós ja que obriria la porta a que qualsevol govern europeu pugui vetar els seus representants legítims a l’Eurocambra perquè no els hi agrada. La Unió Europea és lenta i passiva, però és. I cal no oblidar que el seu sentit fundacional és garantir la democràcia.
Encara que no ho sembli, la partida d’escacs acaba de començar i, el que està clar, és que no acabarà en taules. Tal com diu en Boye, crispetes.
