Va de dissidència
- 20/11/2018
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
És dimecres i plou. La trobada habitual a la plaça Catalunya de les 12 del migdia està en perill. Ara és quan entren en joc els whatsapps. “Què fem?” diu un. “Jo la passaria a demà” proposa una altra. Que sí, que no; que no, que si. No queda res definit, per això penso que potser s’ha optat per deixar-ho córrer. El pensament, a vegades, també ens traeix. Surto a fer un parell d’encàrrecs i al tornar a casa enfilo cap al punt de trobada per si de cas. Veig paraigües. “Ah, mira, finalment hi ha trobada”, penso tot content. M’acosto i em fan lloc a la rotllana. Para de ploure, i una de les ànimes del grup aprofita per dir: “Ho veieu? Des del 29 de novembre de l’any passat, que cada dimecres es fa trobada aquí per demanar la llibertat dels presos polítics, exiliats forçosos i encausats injustament. Hi hem sigut faci sol, plogui o nevi. Si ells sofreixen per la situació injusta en la que es troben, nosaltres bé que podem passar una estona incòmoda. Així és que res de canviar de dia per la climatologia”.
A la rotllana hi ha dues persones que no conec. Quan es presenten, diuen que es s’estan en un balneari prenent les aigües, donant un tomb pel poble s’han trobat amb el grup i, com que estan d’acord amb el que defensem, s’hi han afegit. Quan acabem, un d’ells se m’acosta i em diu: “Tu ets qui fa una ruta sobre un personatge que es diu, mmm, ai, no em surt el nom…” L’ajudo: “Lawrence?” “Sí, aquest” em respon amb cara de qui ha aconseguit trobar el que buscava. “Digue’ns qui és”. Responc que és un gal·lès de qui s’està recuperant la memòria, i que quan va venir a Caldes es va fer molt amic d’un calderí a qui també se’l va condemnar a l’ostracisme; i que, tant l’un com l’altre, des de posicions ben diferenciades, van revolucionar el poble. Un del grup, que és tot un entusiasta de la ruta i la història desconeguda de Caldes, els ho ha dit. Com que aquests forasters són dels qui quan es troben en un lloc, el volen conèixer, s’apunten a totes. Així que a la ruta també. Quedem divendres de la propera setmana.
Arriba el dia. Torna a ploure, i amb ganes. Però un parell d’hores abans, para, i fins i tot surt el sol. Podem fer la ruta. Escolten, participen, aprenem, riem, gaudim….. Al final, al cementiri, foto pel record. Enlloc de dir “Lluíiiiiiiis”, fan tot cofois : “Som els de la 29!”. Hem parlat de Gran Bretanya, de Caldes, dels catalans a Gibraltar, del comerç de mariners de Vigo amb Bristol, de guerres, de fam, de discriminació, de goliat, de por, de traïduries, d’esperança… del llegat de Lawrence, i també del de Serracant Grañé. Per tot plegat, em ve una cosa al cap: els vencedors són els qui escriuen la història, però els dissidents són els qui la reescriuen.