L’1 d’octubre: fora cataractes!
- 02/10/2018
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
-¿Venís a casa a la tarde y tomamos un mate cosido? -em diu per telèfon el meu amic.
-Entesos -responc.
-Y traéte los libros de historia -afegeix amb contundència.
-Que què? Però si a tu no t’agrada la història, què t’ha passat? -l’interpel·lo, sorprès.
-Llevo toda la mañana delante del televisor. Quins coyons que teneis los catalans.
Era diumenge 1 d’octubre de 2017.
Feia tres anys que no parava de dir-me que estàvem bojos, que no sortiria bé, que el Govern (central) té tot el poder i la força a les mans, que s’havia de pactar. No les tenia totes, i la veritat és que jo tampoc. Però, convençut que pitjor no podiem estar, anava desgranant-li arguments i reflexions: la història, la llengua, els sentiments diferenciadors, la cultura, l’esperit emprenedor… “Con esto no comés”, em frenava en sec. A continuació, venia el que deien a la tele: la fuga d’empreses i la manca d’inversions. El gran fantasma s’encarnava. Tenia por de perdre la feina. “Lo dejé todo para venir, y ahora que resién comienso a levantar cabesa, el independentismo. Nos van a pisotear, me quedaré sin curro, y ¿a donde voy?” És argentí. Des de l’adolescència, que s’ha hagut de buscar la vida. Va passar quasi de tot, fins que finalment, resistint-se a continuar fent la viu-viu, va decidir llençar-se a la incertesa. Encara era jove i havia d’aprofitar les forces que tenia. Primer marxa ell, seguint-lo poc després la dona i el fill.
Li explicava que la nostra història mostra com amb molt d’esforç i sacrifici ens n’hem sortit sempre, d’entrebans i boicots. Però res, era com picar ferro fred. Em sorprenia -i dolia- veure’l en aquell estat, tan aferrissat en les seves premisses i tancat en les seves pors. Ell no és així, és dissident de mena, un xic aventurer, té coratge i sap el què és patir dificultats i superar-les. Estima Déu i li té fe, confia en Ell en tot i per tot, de manera pràctica i no teòrica. Tanmateix, ara trontolla. Les seves expressions mostren una inquietut que no es desaccelera, ans al contrari, sembla ben bé que estigui alimentada per la inèrcia.
Tornem a aquell 1 d’octubre. Només obrir-me la porta comença a inundar-me la ment amb les imatges que ha estat veient. Crispat, em parla de dones i homes de totes les edats rebent garrotades indiscriminadament, de portes esbotzades i urnes robades. Tendre i emocionat, menciona els avis i àvies amb cadires de rodes o bastó dipositant amb il·lusió la seva papereta a l’urna. Amb rialla sorneguera, destaca el ridícul de policies que amb aires de robocop busquen urnes que no troben tot i tenir-les a tocar. Entremig de tot això, m’explica una conversa visualitzada aquell mateix matí en un bar i referida al rei, però que no transcric per por d’exposar-me a haver-me d’exiliar. Jo només escolto, impossible interrompre’l. Quan s’ha desfogat del tot, allibera la taula, porta el mate cosido, s’asseu, i em diu amb ulls receptors: “Venga, empiesa”. Amb l’adrenalina a tope, m’arremango i escampo llibre i mapes al damunt de la taula. Em sento un Pau Casals quan a l’ONU va engegar allò del: “ I am Catalan…Catalonia has been…” No feia ni cinc minuts que haviem començat la classe d’història, que atura el seu fill que en aquell moment anava a la cuina a preparar-se un cola-cao, tot dient-li: “Vení y escuchá, por si no te lo han explicado en la escuela”. Feia temps que no havia tingut alumnes tan desitjosos d’aprendre, eren dues esponges.
El que no havia aconseguit el meu argumentari, ho va fer l’agressió brutal d’aquell dia; i després, el 155 ho ha afermat. Les classes d’adoctrinament continuen, ara sense dia prefixat; i el que és millor, asossegadament. Ja no he de lluitar per fer-li veure les coses. Al cap de pocs mesos vaig poder assaborir amb satisfacció el primer fruit: un dijous, al Canaletes, es va llençar a interpretar amb la guitarra, i a la seva manera, “L’estaca”. Ara, té clar que un poble com el català, amb l’alt grau d’organització i participació mostrat en el referèndum tot i la brutal repressió soferta, bé es mereix tenir un país propi. I diu més satisfet que mai que la seva filla, nascuda aquí, ho va fer un 11 de setembre; i que el seu fill, nat allà, també va néixer en setembre. No hi ha dubte que ha caigut del cavall.