Des de fa un temps, els polítics fem de tot menys empatitzar amb els que pensen diferent, amb els que tenen una ideologia diferent. Això ens ha dut a la situació en la que estem actualment. Una situació en què amb prou feines es fa política, en què és més important treure a la llum qualsevol drap brut que no pas emfatitzar els coneixements o experiència dels que ens dediquem a això de la política. Una situació de confrontació. Una situació en què o ets dels meus o estàs contra mi. Blanc o negre. El socialistes no hi estem còmodes, en aquesta situació. Nosaltres no creiem en els extrems, no ens agrada que tot sigui d’un sol color. Preferim veure l’arc iris sencer, ens agrada seure per parlar i negociar i trobar els punts en comú entre totes les parts per poder viure en harmonia i fer millor les coses. Pensem que tothom, tingui la ideologia que tingui, pot aportar idees positives que fan que tots sortim guanyant. Definitivament defugim de la confrontació. Només cal veure els primers dies de gestió dels socialistes al Govern Central, el gran canvi d’actitud en comparació l’anterior gestió.
D’això tracta l’empatia. Pensar en l’altre, posar-se en la seva pell i no veure’l com un enemic. Escoltar el que diu. Hem fet un gran pas per reconduir l’actual situació catalana, ara només falta que el president Torra es tregui la bena dels ulls i també ho faci: seure en una taula a parlar i negociar. Però sense oblidar empatitzar.
