La petjada de la guerra de Successió a Caldes de Montbui

Fa més de 300 anys, la vila va ser assaltada per les tropes borbòniques a través d’una bretxa a la muralla

IMATGE | El carreró que uneix els carrers Major i Corredossos de Baix suposa el punt per on les tropes borbòniques van entrar a Caldes obrint una bretxa a la muralla el gener de 1714. > J. SERRA

A tots segurament us sonarà que, fa 304 anys,  Caldes, que aleshores tenia poc més de 1.000 habitants, va ser assaltada per les tropes borbòniques durant la guerra de Successió , que en van cremar una gran part. Si aquest fet històric us ve a la memòria pot ser arran de l’exposició ‘1714, l’Assalt de la Bretxa. La guerra de Successió a Caldes de Montbui’ que es va poder veure al Museu Thermalia, coincidint amb els actes del Tricentenari, el 2014.

Caldes va viure l’episodi més violent el gener de 1714. L’oposició a pagar les quinzenades, un impost que aplicaven els borbònics i que s’exigia que es cobrés cada 15 dies, va ser-ne el detonant. La guerrilla que es va amotinar a Caldes va capturar el 10 de gener una unitat de dragons que, segons algunes versions, protegia una patrulla de recaptació d’aquests impostos quinzenals. Van ser capturats 68 dragons, que van ser duts al castell de Cardona. Les tropes borbòniques es van començar a mobilitzar, pensant-se que els dragons encara eren a Caldes. El tinent coronel Juan de Cerezeda va comandar un primer destacament de 500 homes, que no es va atrevir a atacar Caldes perquè, segons es deia en una carta posterior del duc de Pòpoli, capità general borbònic de Catalunya i comandant en cap del setge de Barcelona, la vila estava defensada “por más de dos mil amotinados y tiene las entradas sumamente barrancosas”. Aleshores, el duc de Pòpoli va ordenar al compte de Montemar, brigadier amb càrrec de mariscal de camp, que assaltés Caldes amb 2.000 homes més, 1.000 dels quals a cavall. “Van atacar Caldes dos coronels, un d’ells mariscal de camp, José Vallejo i Diego González.  Van atacar com a represàlia pel tema dels impostos, però també perquè per aquí es movien les tropes austriacistes, de la Catalunya interior”, constata Gustau Erill, un dels comissaris de l’exposició.
De fet, Caldes ocupava un lloc estratègic enmig del conflicte. Segons Erill, “els austriacistes s’estaven sobretot a la muntanya i Caldes era el lloc més proper on es podien proveir amb facilitat. Voltaven per Sant Feliu de Codines, Granera, Sant Llorenç Savall… però a Caldes era habitual que hi voltessin”.

 

L’OBERTURA DE LA BRETXA
La nit del 13 al 14, la companyia de minadors borbònica va obrir una galeria subterrània i “va fer caure o volava la muralla” de tal forma que l’endemà les tropes borbòniques van entrar a la vila a través d’una bretxa que van fer a la muralla a prop del portal de l’Àngel. “Va ser el rimer punt per on van entrar. A partir d’aquí, des de dins van anar obrint les altres portes -com els de Vic i Bellit-”, assegura Erill. La bretxa, per on podien passar 30 homes de front, correspon a l’actual carreró que hi ha entre el carrer Major i el de Corredossos de Baix, a l’altura del Centre Democràtic i Progressista.

Segurament la població va fugir pel costat de la riera de Caldes, per buscar refugi als vessants del Farell o a Sant Sebastià de Montmajor. “Van matar els últims que oposaven resistència mentre la gent de Caldes fugia pel camí vell de Sabadell, travessaven la riera i anaven cap a les Cremades. Van matar el metge del poble, que havia fet de cap dels resistents. Directament hi va haver 8 morts”, assegura el comissari de l’exposició.

Una vegada assaltada Caldes, les tropes ocupants es van dedicar al pillatge i saqueig, incendiant moltes cases, els arxius notarials de les escrivanies notarials del carrer de Vic i l’arxiu parroquial. “No he pogut arribar a establir el tant per cent que es va cremar, tot i que he anat seguint els cadastres borbònics a partir de 1718, en els quals hi ha una relació de les cases, i en surten moltes de cremades. Ben bé la meitat en van quedar afectades”. Caldes entrava així en la trista llista de ciutats cremades o socarrades. El saqueig i la crema de viles i la mort indiscriminada de civils per atemorir la població i estendre la pedagogia del terror van ser pràctiques habituals. La política de terra cremada era “una represàlia per oposar resistència”, assegura Erill, que constata que “com que Caldes es va resistir i hi va haver molt combat, quan van entrar van cremar tot el que van poder”.

A part d’aquest episodi concret de la guerra, Caldes va seguir enviant a les tropes austriacistes diners, provisions i homes per fer trinxeres o obrir mines, “mà d’obra, per dir-ho així”, explica Erill. Quan els borbònics es van apoderar de la zona, hi van imposar uns impostos i  un seguit de pagaments fortíssims i fins i tot José Vallejo va amenaçar de tornar a cremar Caldes. A la vila se li exigien contínuament homes, diners, pa, moltons, càrregues de vi o blat, i la van endeutar per no poder satisfer les exigències.

Tot i que ha desaparegut molta documentació de l’època, el cert és que hi ha, per exemple, “els censos dels caps de casa de Caldes que pagaven els impostos. Allà es pot seguir com els espremien. Existeixen els cadastres, una part a Caldes i altres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, els cadastres de José Patiño -superintendent de Catalunya, inspirador del decret de Nova Planta i organitzador del nou sistema fiscal de Catalunya-, que donen un retrat molt exacte de com va quedar Caldes”. Segons Erill, “hauria anat molt bé de tenir els manuals notarials però, com estaven dipositats a Granollers, allà es va cremar tot”. La reconstrucció de la vila després de la guerra va ser lenta, sobretot a través del conreu de la vinya, l’olivera, els cirerers i els productes d’horta.

Erill

 

“Van atacar Caldes com a represàlia pel tema dels impostos, però també perquè per aquí es movien les tropes austriacistes”

Gustau Erill
Comissari de l’exposició del Tricentenari

 

CALDERINS A UN I ALTRE BÀNDOL
A un i altre bàndol hi va haver calderins, però hi ha dues persones que tenen un significat especial. D’una banda, al sector austriacista hi havia el calderí Josep Corrons, establert a Mataró. Corrons va participar, juntament amb un grup de catalans, en la conquesta aliada de Gibraltar. Van conquerir el penyal sota les ordres de Georg von Hessen-Darmstadt, conegut en català per Jordi de Darmstadt o Príncep Jordi. Corrons va ser nomenat alcalde de mar, un càrrec semblant al de governador, i el 1705 va defensar la plaça davant de l’embat dels espanyols. El 1709 va ser ascendit a sergent major de l’exèrcit i el 1719 va ser destituït.

Al bàndol borbònic hi trobem Josep Aparici, que va ser home de negocis, funcionari reial, geògraf i economista. El 1699 va ser nomenat  procurador del Consell de Vint de la Llotja de Mar de Barcelona i Conseller Quart de la ciutat de Barcelona. Una vegada començada la guerra de Successió, es va  quedar a Barcelona i, per encàrrec de les autoritats austriacistes, va elaborar un mapa de Catalunya. El 1713, ja a Mataró, va optar per la causa borbònica. El 1714, José Patiño li demana la seva col·laboració en l’elaboració del cadastre.

 

Una placa al costat de l’església recorda que va ser una ciutat cremada

A Catalunya, en total van ser cremades una vintena de viles i les comarques més afectades van ser Osona, el Bages, l’Alt Penedès, el Maresme, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, la Selva i el Vallès Occidental. La nova parròquia de Santa Maria, es va salvar de l’incendi, però va resultar-ne afectada. “Van trobar peces importants de la parròquia i les van portar a Sant Feliu de Sabadell”, recorda Gustau Erill, un dels comissionaris de l’exposició del Tricentenari a Caldes.

Placa Ciutat Cremada Ruta 1714

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss