Estiu del 1993: Comprovació directa, visual i personal de la crua realitat sobre la situació de la societat romanesa que feia poc que s’havia pogut desempallegar d’una feroç i llarga dictadura. Al desembre d’aquell mateix any, colpits per la situació, sobretot als orfenats d’aquell país i moguts per les ganes de fer quelcom, per poc que fos, ens vam afegir a les recollides d’aliments que la ONG Compromís i Missió ja duia a terme a Barcelona i a algun altre lloc des de feia poc.
Seria la primera vegada que a Caldes es faria una recollida d’aliments. No teníem ni idea de com fer-ho, però vèiem clar que ens hi havíem de posar. Assessorats i ajudats per un petit equip de voluntaris de l’esmentada ONG, la meva família i jo ens vam arremangar. El supermercat escollit va ser Cooperativa 70, que avui és llogat al Caprabo. El dia, el dissabte 18 de desembre d’aquell any. La magra infraestructura quedava superada per les ganes i la voluntat de ser agents d’ajut i empatia amb qui necessita que se li apropin.
Romania era un país en bona mesura desconegut per la gran majoria de la gent, cosa ben diferent ara, ja que sovint se sent parlar romanès pels carrers de Caldes. La gent va confiar en el que els explicàvem sobre la difícil situació del país en general, i dels orfenats en particular. El fet de que els integrants de Compromís i Missió érem els qui repartíem els aliments i la roba directament als necessitats, contribuïa a donar credibilitat a l’acció humanitària i solidària. Vam recollir més de 800 kg de productes alimentaris. No ens ho crèiem. Això ens va esperonar a continuar, i van fer anys de recollides, una al mes de juny i l’altra al desembre.
Si aleshores m’haguessin dit que arribaria el dia que s’haurien de fer pels de casa nostra, m’hi hauria rigut a la cara. Que fort! El fet és que ara em trobo revivint activitat i experiències passades sense moure’m d’aquí. Ho faig amb ganes, però indignat; i no m’entra al cap que hi hagi qui, després d’anys d’organitzar recollides, digui que està content de fer-ho. Pel que fa a mi, ho vaig tenir clar llavors, i ara encara més: tan de bo no hagués de tornar a ser solidari en aquesta tasca. Diuen que amb el pressupost militar dels països n’hi hauria per satisfer la fam del món no sé quantes vegades.
Aprofito l’avinentesa per fer pública –de bon rotllo– la meva opinió sobre algunes actuacions que estimo sobreres, i que fins ara han tingut poc ressò. S’hauria d’acabar amb tics que venen de lluny i encara dominen, sobre enfoc, estructures, accions i expressions que mostren els “regnes de taifes” amb què es porten a terme les recollides. Hem de partir del fet que la plataforma de recollida de l’estiu duu el nom de Rebost Solidari; i la de l’hivern, Gran Recapte. Ara només m’ocuparé de les expressions visuals. D’acord que als cartells hi figurin els noms i els logos de les entitats organitzadores i/o col.laboradores, així com a les paperetes informatives que s’entreguen a l’entrada dels establiments comercials, però prou.
Es tractaria de visualitzar-se per motivar, i no per penjar-se medalles. Jesucrist sempre partia d’aquests paràmetres, i Ell és el millor exemple a seguir per saber com s’ha d’actuar.
